Culla, un clàssic
El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.
En tot cas, en l'acte del CCCB hi va haver una altra cosa que va sobrevolar la jornada i que no es va verbalitzar del tot. I que ens apropa a les llatinades. I és que els articles de Joan B. Culla han estat, són, clàssics. La definició de clàssic és un debat feliçment irresoluble. Parteixo aquí de l’aproximació que hi va fer Borges: clàssic podria venir del llatí classis, que vol dir flota, vaixell, fragata, i en un vaixell tot ha d’estar d’aquella manera que els anglesos en diuen shipshape, és a dir, escrupolosament ordenat, al seu lloc precís i perfectament guspirejant a l’espera del moment que li toqui acomplir la seva funció. Fins i tot els adversaris dialèctics del Joan reconeixeran que en els seus articles cada element, cada adjectiu, fins i tot cada dosi de mala llet ocupava una posició exacta, i que per això eren tan influents en les aigües procel·loses de l’opinió pública. Probablement, els textos que Culla ha publicat en premsa seran objecte d'estudi pel seu polemisme canònic allà on ell va treballar des que, com solia dir, el van enviar “a galeres”: les Facultats de Periodisme. El 21 de setembre, al CCCB, Josep Ramoneda va cloure el seu discurs mirant l’homenatjat als ulls: “Et llegirem”. Potser era més literal que no es pensava.
