Aquells culets d’aquelles ampolles
Llegeixo amb gran curiositat les històries d’amor de la Selena Soro a l’ARA, perquè el sol fet que una parella vulgui sortir, abraçada, a la foto de l’entrevista ja em fa pensar que no s’odien del tot. Ahir hi sortien els amos del Dos Palillos, un restaurant que em fa molt feliç. Ell, l’Albert Raurich, n’és el xef. Ella, la Tamae Imachi, n’és la sommelier. En Raurich explica que l’amor és “la sensació de confort que té cada dia quan es lleva i abraça la Tamae”. I d’aquesta frase no n’hem de destacar la bellesa de la intenció principal, sinó de la secundària: hi ha un senyor que, cada dia, quan es lleva, abraça una senyora. Explica, doncs, que es van conèixer a El Bulli i que, en aquell temps, un cop acabat el servei, rentant copes a mà, “ens quedàvem fins tard amb ella i els cambrers i tastàvem els vins que els clients havien deixat als culs de les ampolles: mai havia tastat vins de 500 o 2.000 euros!”
El que és sorprenent, d’això, és que els clients es deixessin culs de vins de 500 o 2.000 euros. Et demanes una Ermita, un Clos Erasmus, un Mas de la Rosa de Vall Llach, un Petrús, un Aubaguetes, un La Tache... i te’n deixes un culet. Jo la vegada que he destapat alguna ampolla tan memorable he demanat, amablement, al sommelier si n’acceptava una copa. Si me n’hagués sobrat, la taparia i me l’emportaria. Però, per sort, els clients d’El Bulli no eren així i van ajudar, amb la seva moderació etílica, a la història d’amor d’en Raurich i la Imachi, que ja me’ls imagino brindant, feliços, amb aquells culets.
