Cuixart vol dir allò que diu
Una de les virtuts de Jordi Cuixart, que ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a president d’Òmnium Cultural i que, per tant, plega del càrrec, és la seva claredat. Cuixart és una persona que s’expressa de manera ordenada i fins i tot elegant, tant per escrit com de paraula, cosa que és d’agrair (per infreqüent a la vida política actual). Aquesta claredat contribueix, de manera important, a la seva indubtable capacitat de persuasió, de la qual dona fe el creixement espectacular (de 30.000 socis a 190.000) que ha experimentat Òmnium durant la seva presidència.
Per això, perquè parla i escriu clar, crida l’atenció que a molts els costi tant interpretar el significat de les coses que diu. En el moment d’anunciar que plega, Cuixart diu que “la graduació de les ulleres del 2017 s’ha de reajustar per mirar la realitat del 2022”, i repeteix (com ha repetit sovint en els darrers anys, ja des de la presó i després de sortir-ne) que cal renovar els lideratges de l’independentisme. I remarca que predica amb l’exemple, retirant-se ell el primer. Bé, el missatge no pot ser més nítid, però tanmateix de seguida s’omple l’espai opinador d’exegetes que miren d’acotar-ne l’abast. ¿Cuixart ho diu només pels lideratges d’ERC? ¿Ho diu pels de Junts? ¿Pensava potser en la CUP? ¿Es referia només a ell mateix? Diríem que la metàfora de les ulleres ja és prou indicativa, però, per si de cas, l’enunciat s’acompanya d’una versió literal: renovar els lideratges. Tots, per descomptat. “Renovar els lideratges” significa, oh sorpresa, renovar els lideratges. Amb tot allò, i aquells, que això comporta, per si cal afegir-ho.
No és la primera vegada que n’hi ha que semblen no entendre Jordi Cuixart, a pesar de ser tan clar. Quan va dir “ho tornarem a fer”, molts (dins el nacionalisme espanyol, però també dins l’independentisme) es preguntaven què volia dir amb això. Novament, no hi havia secret: “ho tornarem a fer” vol dir que els que creuen en una Catalunya independent, democràtica i progressista tornaran a mobilitzar-se per aconseguir-la. ¿I qui són aquests que creuen en això? Tots aquells que comparteixen la lluita contra l’autoritarisme, contra l’abús de poder, contra la desigualtat, la injustícia i la violència de tot tipus: d’aquí una expressió típicament cuixartiana, les “lluites compartides”, que tant irriten aquells que voldrien un independentisme “pur”. Les lluites compartides de Cuixart són una actualització de l’enunciat “un sol poble”, del seu admirat Josep Benet: la construcció d’un país com una oportunitat per a l’aprofundiment en les idees d’igualtat d’oportunitats, d’acolllida i protecció de la diversitat, de progrés ideològic i social. En resum: la construcció d’un país com una oportunitat d’aprofundiment en la idea de democràcia.
No cal dir que Cuixart va fer molt ben fet d’abraçar Iceta i defensar Colau, en contra dels “purs” que bramen i que s’entesten a no entendre’l. Gràcies per tanta feina, Jordi Cuixart: també per l’esforç de dir les coses de forma clara i entenedora.
