Cuixart, útil i important
Després de sis anys i dos mesos com a president d’Òmnium, dels quals ha passat tres anys i vuit mesos a la presó, Jordi Cuixart plega del càrrec. En l’última entrevista, amb l'ARA i encara al despatx del president de la seu nacional d’Òmnium, Cuixart explica que a partir d’avui parlarà públicament amb el seu silenci.
De fet, l’últim missatge a la societat tampoc ja no ha estat amb paraules sinó amb fets: Cuixart no s’ha presentat a la reelecció perquè creu que calen nous lideratges per aconseguir un clima de “molta més generositat”, que és la manera cuixartiana, és a dir constructiva, de dir tot el que troba a faltar en la direcció política de l’independentisme.
Aquests anys ha semblat que el somriure era l’estat natural de Cuixart, i mentre el Procés ha somrigut, cap problema. Però quan el Procés ha entrat en la fase d’esbroncada i ressentiment, aquest mateix somriure ha semblat dissonant, naïf, fora del temps. En realitat, l’actitud de Cuixart d’aquests anys ha servit per recordar que una obra col·lectiva que vulgui reeixir demana empatia, sobretot si és de les dimensions de la que l’independentisme va voler culminar l’octubre del 2017.
Quan en les pròximes hores entri al seu nou despatx, Xavier Antich, 11è president d’Òmnium, es trobarà sobre l’escriptori una carta de Cuixart, escrita de pròpia mà, en què li diu que “ser útils, més que importants, aquest és el llegat dels nostres fundadors, i estic segur que tu en seràs un dels més dignes representants”. Cuixart ha estat útil i important i, en silenci o no, ho continuarà sent.
