L’11 de febrer del 2018, Jordi Cuixart datava una carta des de la presó de Soto del Real, que em va fer a mans una col·laboradora seva pocs dies després. El coneixia superficialment, però el president d’Òmnium, que portava quatre mesos a la presó, va compartir amb mi algunes idees que li havia suggerit un dossier d’homenatge del diari a Pere Casaldàliga. En aquella nota hi ha dues cites que han marcat l’acció política de Cuixart fins avui: “Així doncs, no tenim altra alternativa que lluitar per la llibertat” i “Des de la generositat i la perseverança i sense actes heroics estèrils però amb tot el coratge. Avui Rosa Parks ressona amb més força que mai: «Com més cedíem pitjor ens tractaven»”.
Cuixart havia determinat dominar la por inicial, havia descobert que la presó no li aportaria cap altre valor que temps i es va conjurar a no malgastar-lo. Com explica en el seu llibre Aprenentatges i una proposta, aquells mesos va prendre la volteriana “decisió de ser feliç” i convertir-se en “el capità de la seva ànima” en paraules de William Ernest Henley, a qui Mandela va donar ple sentit. Cuixart va mantenir les seves conviccions íntegres i va treballar per desterrar tot bri d’ànim de revenja que les empetitís. Continuaria parlant sempre d’una idea de Catalunya oberta, integradora, més lliure, i inspiraria la seva defensa judicial en els moviments pacifistes, sense complexos ni a la defensiva.
A la presó des del 16 d’octubre del 2017 fins al 23 de juny del 2021, Cuixart va utilitzar-la per bastir ponts sense exclusions i continuar fent activisme gràcies al suport lleial de Marcel Mauri, i va veure néixer un fill.
Cuixart i Mauri han fet gran Òmnium, que ha passat dels 30.000 socis del 2010 als 192.000 d’avui i ha crescut amb una mirada inclusiva i oberta del país i de la seva diversitat.
Ja al carrer, el president d’Òmnium ha intentat continuar construint els ponts més difícils dins del sobiranisme, i la furiosa campanya a les xarxes socials per la seva abraçada amb Miquel Iceta i la defensa d’Ada Colau van fer evident l’expressió de la frustració d’una part de l’independentisme que cada dia viu més amargament la gestió de la realitat política i l’absència d’una estratègia comuna dels partits sobiranistes.
Útil o important?
Cuixart deixa la presidència d’Òmnium i només cal sentir l’entrevista de divendres amb el periodista Jordi Basté per saber que està cordialment i positivament fins al monyo dels partits polítics sobiranistes i de la seva incapacitat per mirar al futur de manera realista i coordinada. Sembla cansat de la incapacitat de regeneració, de la impossibilitat de superar l’odi caïnita que domina des de la nit del 25 d’octubre del 2017, quan el president Puigdemont, que volia convocar eleccions, es va veure superat pel maximalisme dels socis i d’alguns dels seus. La incapacitat de superar el trauma i les traïcions és manifesta i, amb el seu exemple, Cuixart insta a renovar els lideratges. Girar full dels lideratges, que humanament tenen comptes pendents i que ja van tenir el seu moment en primera línia.
Cuixart parla obertament de l’imperatiu de tenir nous lideratges capaços de veure que “la graduació de les ulleres del 2017 s’ha d’ajustar” i assegura que “totes les persones que el 17 ho vam intentar fer al millor possible hem d’endreçar ara les nostres organitzacions”.
El president d’Òmnium afirma que no es pot “renunciar a referents com Junqueras, Puigdemont, Rovira, Comín i Gabriel”, però deixa clar que els lideratges han de ser nous.
De fet, a ningú no se li escapa el deteriorament de la majoria de la investidura i de la mateixa coalició de govern, i la incapacitat manifesta de traçar una estratègia compartida que abraci la transversalitat d’un moviment sobiranista que es va fent cada cop més estret i més malhumorat.
Les paraules d’amor públiques i la confraternització són a la pràctica un bloqueig mental que incapacita mirar endavant més enllà de l’exercici de la gestió política del dia a dia i sense grans projectes de futur. En paraules d’un actor polític principal de l’entorn governamental, que mai ho repetirà en públic: “S’odien”.
És obvi que la competència electoral és legítima, i, de fet, els partits sobiranistes tenen avui el cap en les municipals i ja s’estan movent per obrir les aliances postelectorals amb altres forces parlamentàries més enllà de JxCat i ERC.
Cuixart no farà formalment política, però és un dels actius polítics més clars del país. De moment passa el testimoni a Xavier Antich, un home que a priori continuarà la seva línia, però algú s’imagina Cuixart fora de l’activisme?
