M’admiren aquests dies perquè són els de la cuina, d’una manera o d’una altra. La cuina és oferir. Anar a casa d’algú o que algú vingui a la teva. Dir “anirem al restaurant, perquè no vull cuinar”. Dir “ho encarregarem”. Abans tenien més sentit, aquests dies, perquè el menjar de cada dia era auster, i per festes tothom treia el millor que tenia. Matar el gall (un trauma de la meva infantesa, això de matar galls que tenien nom), aprofitar el porc (un altre trauma, la matança) i collir les millors verdures. En un dia de cada dia, les calories de l’esmorzar es cremaven al camp, anant a rentar roba, apariant els animals. Es feia el dinar o s’escalfava al tros, a la barca, a la taula llarga de la masia, al pati de la fàbrica. Avui hi ha un abisme entre la cuina que es pugui fer per Nadal a casa nostra i la que es pugui fer per a cada dia o per al cap de setmana. La cuina tradicional –en tenim una de les més riques i sorprenents del Mediterrani i el món– no és gairebé als restaurants de les grans ciutats catalanes, plenes de turistes, i a les cases, poc. Canelons? Mar i muntanya? Fricandó? En quants restaurants ho trobem? Ens ho ha transmès algú perquè ho puguem transmetre?
La cuina del xup-xup vol paciència, vol temps, vol curiositat i vol que no et creguis massa important. Un pollastre amb prunes no es fa en deu minuts, i demana una relació personal entre el cuiner i el carnisser, quatre paraules que expliquin com ho vols?, quatre ratlles en un paper per recordar el que necessites, la manera de desar la cassola de fang després d’haver-la netejada, cuidar els estris com ho faria un pintor amb els seus pinzells. Fer canelons o mandonguilles, per anar bé, implica més d’una persona treballant. I aquesta és la gràcia. Ensenyar això als nens i als joves és construir una cultura, però és també transmetre un ritual alegre. Perquè cuinar, sobretot, ha de ser alegre i si no ho és, és clar que no val la pena.
