Tot canvia al nostre voltant. Les etapes vitals de feina, formació i jubilació, serveixen poc per encarar la bona notícia de la longevitat o la necessitat de seguir formant-nos per treballar o per entendre el que passa. Cada cop vivim més anys i cada cop les trames familiars són més petites i inestables. Hi ha més gent que viu sola o poc acompanyada. Tenim poc temps per anar a comprar al barri o al mercat i són molts el que ho fan a distància i els hi porten a casa. Els veïns canvien sovint. Cada cop hi ha més passavolants i més gent acabada d’arribar que ha de crear vincles i saber on es fa què. Com més gran la ciutat, més es nota allò de viure entre desconeguts. Aquesta és una característica apreciada de les ciutats. Més anonimat, més llibertat per ser com vulguis. Però, com sovint passa, tot el que són avantatges per a uns, són problemes per a altres.
Les ciutats són plenes d’oportunitats per a aquells que tenen els recursos per aprofitar-les, però són espais hostils per a aquells que per edat, per condicions familiars, perquè acaben d’arribar, per manca de recursos bàsics o per temes de salut necessiten ser ajudats. És aquí on les cures, la companyia, la família, el veïnatge o l’amistat juguen un paper central. En una societat que cada cop situa la capacitat individual de fer i desfer com un valor essencial, resulta complicat acceptar que som interdependents. Que ens necessitem. I això vol dir parlar sobre a qui cuidem, qui ens cuida, a qui cuidarem, qui ens cuidarà. Les carències en aquest sentit són tan clares que no és casual que de cop apareguin més “empreses cuidadores”.
Les polítiques socials i de benestar van ser pensades i posades en pràctica en una situació molt diferent de l'actual. Moments en què el treball estable, la família àmplia i el lloc de residència permanent acompanyaven les prestacions públiques. Ara és necessari repensar-ho tot plegat des de la lògica de la cura i l’atenció personalitzada i des del reconeixement que la diversitat no és un fenomen passatger. La pandèmia ens va fer adonar que les concepcions universals, despersonalitzades i anònimes funcionen cada cop menys. Hem de celebrar que ens anem adonant que allò que “el carinyo no té preu” amaga una concepció profundament masclista i de desconsideració sobre les nostres vulnerabilitats i la necessitat que tenim els uns dels altres.
Fa anys que parlem d’atenció centrada en la persona, de la significació de la implicació comunitària en temes de cura, de la importància dels equipaments de proximitat per afavorir formes més riques i integrals de cura i atenció. Les experiències en diversos llocs de Catalunya, com per exemple el Prat o la Garrotxa, mostren resultats molt positius. A Barcelona les proves pilot endegades sota el nom genèric de Vila Veïna han posat també en relleu el valor afegit que té implicar la comunitat més propera per encarar demandes cada cop més complexes i plenes de matisos. La possibilitat de treballar des del barri, combinant i fent més accessibles a persones i famílies els recursos existents en el territori és la clau. Sigui gent gran amb problemes de deteriorament físic, cognitiu o emocional, persones dependents, grups de criança o trobades i activitats per a persones amb dedicació molt gran a la cura dels altres. Són alguns dels exemples desenvolupats en llocs com Trinitat Vella, Vilapiscina, Carmel, Ciutat Vella o la Marina. Destaca també l’experiència més específica de Mares Veïnes, que, com es va fer a Berlín, forma mares d’orígens diversos que ja porten un temps a la ciutat perquè acompanyin altres mares acabades d’arribar per facilitar el seu accés a serveis i recursos, i fer-ho amb la proximitat i complicitat que dona el fet de compartir trajectòries de migració.
Tot i que està en marxa una primera anàlisi dels resultats d’aquestes experiències, el cert és que s’han anat creant xarxes significatives de veïnes, professionals i voluntaris que semblen en perill per la finalització dels contractes existents. És important remarcar que són iniciatives pioneres i inspiradores en un món en transformació. És molt positiu l’augment de la longevitat, com també que hi ha més dones que treballen fora de casa. Però això ens hauria de moure per evitar que la necessària feina de cura i atenció que moltes persones i col·lectius necessiten no acabi només en mans de les institucions públiques o del mercat. El repte és combinar recursos, persones i espais incorporant la qualitat i gruix de cura que donen la xarxa de recursos veïnals i comunitaris. Només així evitarem l’enquistament dels problemes que la individualització i la fractura o erosió de les estructures familiars i socials va generant. Potser encara hi som a temps.
