Qui ens cuidarà quan tinguem 100 anys?
Sembla que el músic més longeu de la història va ser l’arpista irlandès Donnchadh Ó hAmhsaigh, conegut en anglès com a Denis O’Hampsey, Denis Hampson o Denis Hempson. Va néixer al comtat de Derry l’any 1695 i, malgrat haver perdut la vista als tres anys per culpa de la verola, va aprendre a tocar l’arpa. Gràcies al seu instrument, va viatjar per Irlanda i per Escòcia i va arribar a actuar per al príncep Carles Eduard Estuard l’any 1747. Quan va morir l’any 1807 (no és clar si amb 111 o 112 anys), Ó hAmhsaigh havia trepitjat el món en tres segles diferents: el XVII, el XVIII i el XIX. No ha estat l’únic músic longeu de la història, n’hi ha molts, com la bateria de jazz Viola Smith, que aquest novembre ha fet 106 anys, o la compositora italiana Cecilia Seghizzi, que n’ha fet 110 al setembre. També va ser centenari Irving Berlin, que va morir als 101 anys, després de rebre un gran homenatge al Carnegie Hall. No hi ha arribat Charles Aznavour, que va morir a l’octubre als 94 anys, però segueix en actiu Tony Bennett, als 92, i Ennio Morricone acaba d’anunciar, als 90, que penja la batuta després de compondre més de 500 bandes sonores.
Viure més de 100 anys és cada cop més habitual. Ho explica la geriatra Daniela Mari a El camino de cien años. El arte de envejecer bien (Biblioteca Nueva), on analitza els factors biològics i no biològics de la longevitat. Hi ha elements que no podem controlar, però d’altres sí, com una bona dieta, l’exercici físic, una vida social i cultural activa i el conreu de les arts, en particular la música: “Tocar un instrument musical pot fins i tot protegir-nos de l’aparició de la demència”, escriu aquesta professora de la Universitat de Milà. Posa com a exemple d’ancià “totalment mancat de signes de demència” Giuseppe Verdi, que va compondre Falstaff als 80 anys, tot i que va abandonar el projecte de posar música a El rei Lear de Shakespeare perquè se sentia massa vell, malgrat que Arrigo Boito ja havia enllestit el llibret. De totes maneres, l’obra de la qual se sentia més orgullós és la Casa de Repòs per a Músics que va fer construir per acollir músics retirats que no havien tingut tanta fortuna com ell. Des de 1902, la Casa Verdi ha albergat més de mil instrumentistes, cantants, ballarins, compositors, directors d’orquestra i professors.
Però no es tracta només de viure molts anys sinó de viure’ls bé, i una de les grans tragèdies que acompanyen l’envelliment són els problemes cognitius, que sovint es treballen als centres geriàtrics amb activitats com la musicoteràpia o tallers de pintura, jocs i activitats artístiques que serveixen de pal·liatiu. Un dels reptes més grans que se’ns plantegen com a societat amb un rampant envelliment és si som i serem capaços de tenir cura dels nostres ancians. Potser podem trobar la clau en aquestes paraules de Daniela Mari: “No comencem a envellir quan apareixen les primeres arrugues, sinó quan traïm els nostres ideals, quan cometem una injustícia [...], quan ja no tenim cap mena d’interès pels demés i per la novetat”. Com cantava Jarvis Cocker a Help the aged : “Ajuda els ancians, perquè un dia van ser com tu”.
