"El dolor sempre cerca la causa de les coses"
Stefan Zweig
Tombant l’any, una de les notícies que ens va deixar el desembre va ser el detall del divuitè aniversari de la llei de dependència. En estricte resum, poc o res a celebrar. Perquè el que es palesava era l’incompliment manifest del seu desplegament integral dues dècades després. Només l’any passat, fent cua davant l’Estat, 33.000 persones van morir sense que mai arribés l'ajuda. La dada gebradora recorda que cada dia moren 91 persones esperant-la. Una cada 16 minuts. Com esperant Godot. Des del 2007, la xifra s’enfila fins a les 900.000 persones que han mort en aquella insondable llista d’espera. Catalunya no en surt gaire ben parada: encapçala, amb 48.470 persones, el respit per a una prestació de dependència, i des de la seva aprovació 103.000 catalans han mort sense rebre-la. Encara avui, la mitjana de temps de resposta per tramitar un expedient és una agonia de 330 dies. Anunciada fa quasi 20 anys, a bombo i platerets i com allò que havia d’esdevenir el quart pilar imprescindible de l’estat de benestar –per anar endavant en matèria de cures, per no recular més i per atendre els canvis socials estructurals–, el seu abast ha quedat esquerdat i limitat. En entredit. En un país, matís no menor, on morir-se és una darrera extorsió que costa pel cap baix dos salaris mitjans i on, en els llimbs de l’espera i de la mort, molts hi fan negocis rodons. En tot cas, però, com hauríem d’anomenar l’incompliment reiterat per part d’unes administracions públiques fallides de les seves obligacions en protecció social? És en aquesta irresoluble contradicció simultània entre obligacions i incompliments legals –que paguem impostos per uns serveis públics que no es reben– on nien bona part de les frustracions democràtiques d’avui. Cap bon auguri per al demà.
En la mateixa estela, l’anunci estel·lar del nou govern de la Generalitat de construir 50.000 pisos fins al 2030 té un contrapunt funest que gairebé ja suma zero –o menys–. Des d’un fet real que no té cap necessitat de cap promesa prèvia: fins al 2040 només la província de Barcelona perdrà 53.000 pisos de protecció oficial, que tornaran al mercat lliure que tants esclaus genera. Les cues continuen –i tots sabem del cert què acostuma a passar en les cues–. Aquest mateix desembre s’escolava la notícia que l’oferta d’un pis de 50 metres a 923 euros mensuals, al carrer Còrsega de Barcelona, va generar de cop una llarga corrua de desenes i desenes de persones interessades que van desbordar la immobiliària. El fet no té res d’anècdota. Segons les dades del Baròmetre de Lloguer, cada pis de lloguer que s'ofereix a Barcelona ciutat rep 362 sol·licituds. I no és sobrer recordar que els joves catalans han de destinar el 100% del salari al lloguer si volen emancipar-se, en una societat on la taxa d’emancipació juvenil està per terra. Com que tot lliga, tot just acabant l’any que oficialment parla d’eufòria econòmica espanyola amb una de les taxes de creixement més altes de la UE es feien públiques les primeres dades del pròxim Informe Foessa, la millor radiografia social existent de la cruïlla on som, que alerta que avancem, de cap i de pet, cap a la societat insegura. Allà ens recordaven que fa molt que el PIB s’ha desacoblat de qualsevol progrés social, que l’exclusió social afecta 9,4 milions de ciutadans a l’Estat (tres milions als Països Catalans) i que tornàvem al cap del carrer: "La incapacitat de l’economia i de la política per trencar els cicles de pobresa i exclusió social". En aquest desnivell aprofundit, en aquesta escletxa estructural, és on també nien totes les impotències –ressentiments, desencisos, disrupcions– del present. Ja veurem si també del futur.
Diuen que 2024 ja és història, però l’altra història, com sempre, parla dels que mai no compten enlloc. L’any ha acabat amb 10.457 cadàvers a la Mediterrània, en l’any més mortal, especialment a la ruta mortal cap a les Canàries. La cua necròfila continua. Però no veuran cap tuit d’Elon Musk al respecte, sinó tot el contrari –i és en aquesta indiferència banal i radical on s’exploten uns quants odis que tant cotitzen salvatgement a l’alça darrerament–. I hi ha més cues de fallida democràtica, esclar, que acceleren una creixent desesperació social front uns serveis públics massa sovint al llindar del col·lapse. Per a operacions mèdiques, per a la plaça escolar del fill, per a l’oferta de feina, per al pis de protecció oficial, per a la recollida d’aliments, per a la solitud no volguda, per al suport en salut mental. La cua com a metàfora, l’espera com a patró. Mentrestant, pujaran la llum i els guanys vergonyosos de les elèctriques i alguns han impedit que l’impost a les elèctriques continuï. I mentrestant la banca ja té garantits 23.656 milions en beneficis de gener a setembre de 2024, un 20% més que l’any anterior.
Cua de cues, tantes cues d’espera enfront de les cues de guanys de sempre, ara que acaba Nadal i arrenca un gener sempre costerut, de negoci rodó només per a uns pocs, un sempre pensa què podem acabar perdent enguany –què deixarem perdre– o, per contra, què sabrem no malmetre o quina fita sabrem assolir. Podríem deixar-nos arrossegar per un tiralínies determinista gairebé fatalista que ja ens diu com carai acabarà. Però no. No som un tiralínies i també podem desobeir la inèrcia. Els dies nadalencs casolans tenen la virtut de fer-te trobar amb diaris antics. De casualitat, me’n trobo un de fa dos anys en què un reconegut conservador gironí, probablement tan neguitós, aclaparat i espantat com els milers de joves que omplien els carrers el passat novembre reclamant el dret a sostre, sostenia el següent: "Cal que travessem amb determinació les ombres que s’acosten. Arriba la frugalitat, caldrà fer sacrificis. Renunciar pot ser patètic: procurem que sigui transformador. Cal transformar els sacrificis en esperança desinteressada. L’esperança d’un futur digne per a les generacions que ja despunten i per a les que encara no han nascut". D’aleshores ençà les ombres que temia no han parat de créixer. 2025, sí, ja ha començat al full del calendari. A veure com acaba –és a dir, com fem que acabi–. Mentrestant, en el compàs d’espera de cada cua, passin, si poden i volen, pel Poliorama. A veure Le congrès ne marche pas de la companyia La Calòrica, sempre immensa, en una al·legoria hiperrealista dels que a les altes esferes encara creuen viure en un món que ja no existeix. Corol·lari: si hem de fer marrada –que ja l’estem fent fa temps–, que sigui tan curta com sapiguem i tan indolora com sigui possible. Perquè evitar el sofriment evitable sempre serà una conquesta democràtica, universal i col·lectiva.
