Dissabte passat vam poder riure amb les pintes estrafolàries dels convidats al casament del batlle de Madrid, Martínez-Almeida, amb una Urquijo de sang borbònica. Les vestimentes (els outfits, per fer servir l'anglicisme corresponent) eren, efectivament, d'una insuperable comicitat involuntària, a mig camí entre una pel·lícula de zombis de sèrie B i l'obscenitat del Satiricó de Fellini. El conjunt era ridícul, estantís, estrambòtic, fora de lloc i de temps.
És bo que riem dels poderosos i de les seves litúrgies, i que ells mateixos ens serveixin escenificacions risibles del seu poder (el, diguem-ne, entorn dels nuvis va trobar adequat fer retransmetre el casament per la televisió pública autonòmica, TeleMadrid). Però també és bo no oblidar que aquesta desfilada de lloros i mamarratxos que dissabte es va concentrar a les pantalles dels nostres televisors i mòbils representa a la perfecció les elits dirigents a Madrid, Espanya. Els alts funcionaris de l'Estat, la magistratura, l'estament militar i l'eclesiàstic, l'aristocràcia, la Corona, el poder econòmic, l'industrial, el mediàtic: eren tots allà, gojosos, felicitant-se entre ells. Celebrant que dos dels seus es casaven amb la finalitat de perpetuar la casta, i que el nuvi, només faltaria, és un alcalde de Madrid que pot conviure amb un cosí protagonista d'un escàndol de mascaretes sanitàries i sortir-ne sense ni una fregada.
Són una gent amb interessos de classe, que ells identifiquen completament amb els interessos de la pàtria. El primer d'aquests interessos és, lògicament, mantenir-se en el poder, i això significa ser absolutament bel·ligerants amb qualsevol persona, idea, partit o entitat que identifiquin com un obstacle per aconseguir aquest objectiu. Absolutament bel·ligerants vol dir acabar amb aquests obstacles per tots els mitjans. Un bon exemple el tenim actualment en una justícia que no dubta a actuar descaradament de part contra els enemics de la pàtria, amb l'independentisme català al capdamunt de la llista. Com a mostra, valgui l'escàndol del xat de jutges en què un d'ells es va permetre divulgar una guia per sabotejar la llei d'amnistia, amb l'aplaudiment de molts dels seus companys.
No fa tant de temps aquesta feina de demolició, a més dels jutges, la feien sobretot els militars. Fa poc més de vuitanta anys, les cacatues i els mamarratxos van sentir amenaçats els interessos de la pàtria (és a dir, els seus) i van armar i pagar un cop d'estat contra un govern legítim i democràtic. Hi va haver una guerra civil, una dictadura de quaranta anys, una repressió a sang i foc i desenes de milers de morts. Alguns milers d'aquests cadàvers, per fer-ne befa i escarni fins i tot després de morts, varen ser acaramullats a Cuelgamuros, al monstruós panteó que Franco es va fer construir amb el nom de Valle de los Caídos. Les imatges de fa uns dies de les criptes d'aquest indret de la infàmia, durant una visita que hi va fer Pedro Sánchez, poden tenir tanta intenció propagandística com es vulgui, però també tenen un valor documental important.
