A la cua

«Mai havien crescut tant els preus de l’habitatge, durant tant de temps i en tants països [...]. El boom immobiliari global és la bombolla financera més gran de la història»
The Economist, 2005

Com que es veu que la cosa va de polvoritzar rècords en temps límit, una de les metàfores dràstiques que deixa la setmana no és, aparentment, que Bruce Springsteen hagi venut totes les entrades en un tres i no res. L’altra cua, la que van formar centenars de joves per poder tenir accés als ajuts públics per al lloguer d’habitatge, ho va superar amb escreix. En vuit hores s’havien exhaurit del tot, s’havien abaixat totes les persianes i es penjava el cartell de sold-out. Així estem. 15.000 sol·licituds rebudes quan la Generalitat calcula que només 9.600 la podran obtenir finalment. Per falta de fons, esclar, del que havia de ser la mesura estrella de la legislatura anunciada per Pedro Sánchez.

L’ajut del gobierno más progresista de la historia afectarà concretament un 0,64% de la franja de població que, entre 18 i 35 anys i cobrant menys de 23.700 euros, podia sol·licitar-lo. Un univers enorme per a una resposta escarransida i minsa. Ja em diran on veuen el progressisme. Quan el progrés es va veure al mirall, ha escrit Gustavo Duch, es va horroritzar. A més, caldrà aclarir que finalment serà una transferència pública quasi directa –29 milions– cap a propietaris i rendistes, que integren també l’espiral alcista de preus que tan difícil posa el viure a tanta gent. Els diners allà acabaran i no es destorbarà un mil·límetre un mercat desbocat –se’l subvenciona, si de cas– ni es tocarà un pèl de l’arrel del problema. Potser s’agreuja. L’economista Elena Costas ja ha advertit de l’efecte inflacionari que se’n pot derivar. Mentrestant, la limitació de la pujada del lloguer a un 2% –quan la inflació ja la tenim al 8%– durarà fins al setembre. I després, què?

Córrer i fer cua com a política social –amb l’únic criteri que qui arriba primer és qui hi accedirà– és un nyap que té poc de política pública, sembla un joc d’atzar i mereixeria moltes valoracions. Cap de positiva. De pública no ho és –perquè ser pública implicaria a tothom en unes mateixes condicions, no que estiguis tres posicions per davant en la filera–. Afegim-hi el poc rigor en els criteris d’atorgament, amb escassos factors correctors a les molt distintes realitats metropolitanes i de renda disponible de cada sol·licitant. Tot plegat té més de loteria que de programa sòlid, i es redueix a una maldestra cua d’espera, esdevinguda cursa matinera i cop de porta final. Exasperant –que rima amb insultant–. El pitjor és que no és nou. Ja va passar amb els ajuts als autònoms sota la pandèmia: recordaran que es van esgotar en 24 hores, es van rebre 406.000 sol·licituds i només s’havien anunciat 10.000 ajuts. El criteri era el mateix, cronològic i selvàtic, gairebé de Far West: el primer que arriba s’ho queda. La resta que es foti. Però tornant a la next generation –que els estem deixant un present guapo i un futur ben fosc–, caldrà recordar que la taxa d’emancipació juvenil a Catalunya és del 15%, fet que ens aboca de pet a una altra cua. La cua europea en precarietat juvenil, amb un atur del 25%. Mentrestant, el CGPJ ens torna a recordar que Catalunya continua encapçalant, per impagament de lloguer principalment, el rànquing de desnonaments. 2.410 procediments en el primer trimestre de l’any. 27 al dia. Circulin.

Faltava per al duro alguna patronal. «Se atenta directamente contra la propiedad privada», ha dit Garamendi, de la CEOE. El cinisme no pot ser més majúscul. Mentre amb una mà diu això amb l’altra demana ajuts i protecció per a la indústria per la innegable pujada del preu de les matèries primeres i l’encariment de l’electricitat. A mi, sí; però a la resta del món, no: així és la captura de l’estat pel mercat. Els fets recorden la feblesa, fragilitat i esgotament de l’estat del benestar; que combatem els canons immobiliaris amb mosques, i que el pressupost destinat al jovent català no arriba a gota en el desert. O que la política va a peu, i el mercat, en portaavions. Però si la probabilitat màxima d’accedir a l’ajut és de 64 sobre 1.000, ja diran. Molt més alta, per sort, que la probabilitat de morir per un meteorit (una sobre 250.000), que et caigui un llamp (una sobre 700.000) o que t’ataqui un tauró (una sobre 3,7 milions). En canvi, la probabilitat que et denunciïn per intentar aturar pacíficament una ordre judicial de desnonament cotitza darrerament a 1 sobre 1. Garantia plena, pública i universal. I multa de 601 euros. Entremig del desgavell ja s’anuncien altres distopies d’estiu. Madrid anuncia centres d’atenció primària sense metges per a l’agost –només infermeres–. La propera serà escoles sense mestres –temps al temps.

En paral·lel i simultàniament, no se m’ocorre cap nota al peu més salvatge que constatar que el tracte que dispensa el gobierno als joves que alcen la veu, s’organitzen en el moviment pel dret a l’habitatge i proven de capgirar la situació és el d’enviar-los polis infiltrats com a activistes camuflats. Ho ha destapat La Directa aquesta setmana: com no fa tant, un poli a classe, a les assemblees d’estudiants i fent d’activista a les protestes. En canvi, a l’hemeroteca buida em remeto, no consta que dediquin gaires investigacions sòlides ni cap infiltració policíaca reeixida a les trames immobiliàries –algunes directament mafioses– que trinxen els barris. Al capdavall i en puritat, en democràcia, qualsevol jove hauria de tenir exactament el mateix dret a ser rescatat que la banca, les autopistes o el Castor de Florentino Pérez. La matemàtica destarota: 29 milions per als joves catalans és exactament el 0,24% del rescat del forat de CatalunyaCaixa. ¿Coneixen algun condemnat o empresonat per aquell frau? La pregunta és retòrica. Perquè han multat infinitament molt més els joves que resisteixen cada desnonament que cap banquer de l’antiga caixa. I dic infinitament molt més perquè de CatalunyaCaixa no hi ha hagut ni una sola multa. I fins que això no passi no passarem de finca privada en forma de Regne d’Espanya. Mentrestant, la cua ja no és cap metàfora de futur per a la next generation. És la hiperrealitat. Amb una probabilitat del 0,64%. Una xifra que tot ho explica i tot ho despulla. L’últim que no (a)pagui la llum.