Cruising Utopia
L’inconnu du lac (El desconegut del llac) és una de les meves pel·lícules preferides. Dirigida per Alain Guiraudie, premiat a Canes com a millor director, mescla amb excel·lència les eines més agudes del thriller i els recursos més sensuals de l’erotisme: en Frank, un visitant assidu d’una platja nudista en un llac on es practica cruising, un vespre innocent, es descobreix observant com un home n’ofega un altre a les aigües calmades del llac de Sainte-Croix. En Frank s’obsessiona amb l’assassí, l’encobreix a la policia, i comença així una història de tensió, mentides, eros i thanatos.
El cruising fa referència a una pràctica sexual que consisteix a tenir sexe en llocs públics de manera anònima i directa –parcs, boscos, estacions o lavabos de centres comercials–, històricament vinculada al col·lectiu LGTBIQ+, popular sobretot entre homes homosexuals. No cal explicar el perquè d’aquest fenomen, que sorgeix a conseqüència de la repressió, el judici, l’estigma i la condemna a la invisibilitat, a la sexualitat silenciada. I no cal explicar, tampoc, que és una pràctica que, més enllà del sexe esporàdic, ha generat comunitat, aliances, resistència i supervivència. Si em permeteu el símil: sabeu allò que diem que el català va sobreviure durant la dictadura perquè casa endins la gent el continuava parlant? Doncs ve a ser una mica el mateix: davant la persecució intensa i sistemàtica, noves fuites i noves estratègies.
Tot això us ho explico perquè el darrer 26 d’agost, Juan José Martínez publicava a El País un article titulat “En busca de sexo anónimo instantáneo: viaje al templo del cruising en Madrid”. Amb un to tirant a carrincló, d’una poeticitat tòpica, diguem-ne, comença descrivint una mena de locus amoenus estiuenc on diversos homes, desconeguts entre ells, es troben per cardar. Al llarg del relat, insisteix contínuament en els perills de la pràctica, tot condemnant-la a la foscor i vinculant-la a la transmissió de malalties sexuals. Ben bé com si llegíssim un reportatge dels anys setanta.
Sap greu, l’oportunitat perduda, perquè hi ha moltes maneres de parlar d’aquesta experiència tan oculta i, alhora, tan popular. Certament, el cruising manté en la seva essència la combinació tràgica d’eros i thanatos que durant segles ha envoltat les relacions mariques. Una pulsió de mort, que en diria Leo Bersani, reinterpretant Freud. Això és, i per dir-ho ràpidament: una sexualitat que no es deixa assimilar per les polítiques d’inclusió i diversitat que pregonen les democràcies contemporànies. Una sexualitat que descarrila de la norma, que cerca paradoxalment la desaparició, la del propi cos i la pròpia comunitat, mentre prova de sobreviure. José Esteban Muñoz, al seu ja canònic assaig Cruising Utopia, pren la metàfora del cruising per a pensar les noves possibilitats que poden gestar les relacions LGTBIQ+: allò queer com una utopia cap a on ens podem dirigir, com una cultura sexual oberta i lliure, com un espai alternatiu als que crea l’heteronorma. Un lloc on encara hem d’arribar. El llibre d’Alex Spinoza, Cruising, documenta aquesta ambició: de l’Antiguitat grega a l’Anglaterra del XVIII, d’Oscar Wilde a George Michael, exposa com el cruising és una pràctica històrica de contrapoder, de la mateixa manera que ho fa Marcus McCann a Park Cruising, on defensa aquesta metodologia de creació de nous mons i es pregunta sobre el valor social del sexe i del plaer.
Amb la publicació de la peça a El País, les xarxes es van polaritzar. Per una banda, s’alçaven les crítiques a la mirada antiga i caduca del periodista. Per l'altra, apareixien aquells que condemnaven la pràctica per desagradable, vergonyosa i repugnant. El que em va semblar brillant va ser la manera com es va assenyalar la hipocresia de l’article i d’aquells que criticaven el cruising: alguns tuits virals sentenciaven “Prefereixo els meus gais sent unes guarres que comprant bebès”, i d’altres subratllaven la doble moral dels que condemnen el cruising mentre són usuaris d’aplicacions de sexe esporàdic gai, com Grindr, que han capitalitzat i normativitzat les trobades ocasionals i les han confinat a l’espai privat, fent reals els desitjos d’ocultació, discreció i silenci del sistema. És a dir: unes crítiques que insistien en aquesta possibilitat oberta, utòpica, de pensar les trobades mariques com una promesa oberta a una altra manera de fer, allunyada del capital, del consum i de la norma.
Començava parlant de L’inconnu du lac perquè és un exemple bellíssim que no renuncia a mostrar les ombres del cruising sense caure en l’estigma: retrata el perill d’entregar-se a l’altre, un llop desconegut; però també el desig que implica l’entrega, perquè el desig, si té una força, és la d’allò que no sabem, aquell nervi que pot arribar per fer-nos mal. Parlar de cruising, avui, demana una aproximació similar a la d’Alain Guiraudie, una que contempli que hi ha condemna i que hi ha elecció, en aquesta pràctica centenària, que hi ha por i que hi ha amor, que hi ha resignació i que hi ha agència. Que tota sexualitat dissident es trobarà sempre, sempre, en un lloc perdut entre la mirada externa dels altres i l’anhel de construir-ne una de pròpia, més ampla, més lliure.