Una cruïlla històrica, una decisió a l'horitzó
"Si no penses en el teu futur, no en tindràs". Aquesta és una de les reflexions que John Kenneth Galbraith, un dels economistes més influents del segle XX, feia en el llibre que va dedicar al Crac del 29. Encara que pugui semblar una sentència òbvia, massa sovint els problemes del present, especialment si és complicat i dur com aquests dies, ens impedeixen veure clar el camí de futur que hem de seguir.
Que citi un economista de prestigi no és casualitat, perquè l'economia té molt a veure amb la reflexió de caire més polític que m'agradaria fer. Avui Catalunya està en una doble cruïlla històrica. Davant nostre tenim un enorme desafiament econòmic: el repte de competir amb el món sencer i aprofundir en el nostre estat del benestar. Fins fa pocs anys, les nostres empreses competien entre elles, amb les d'altres indrets d'Espanya i, en alguns sectors, amb empreses europees.
Ara, però, aquest desafiament és global. La puixança de països com la Xina, l'Índia i el Brasil ha canviat les regles i no ens queda més remei que apuntar-nos a aquest gran joc a escala planetària. Ja vam tenir un desafiament similar al segle XIX i ens en vam sortir prou bé. Catalunya va ser un país capaç de fer la revolució industrial sense tenir ni ferro, ni carbó, ni cotó i, a més a més, formant part d'un estat en fallida i colpejat per guerres constants. De la fortalesa de la nostra economia en depèn el vigor del nostre benestar.
Però per poder fer front al repte que ens posa el segle XXI, abans necessitem resoldre també el nostre futur polític. La cruïlla on estem la tenim tots molt clara: Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món. I és evident que ja fa massa anys que l'estat espanyol no ens permet disposar d'aquests instruments. Tornem a estar davant d'una afirmació òbvia, però que cada dia que passa suscita un consens polític, econòmic i social més ampli.
Un estat no ha de ser una finalitat en si mateix, sinó un instrument per millorar les condicions de vida dels ciutadans. I Espanya, en la visió que genera més consens, s'ha convertit en una finalitat en si mateixa: un estat on tot el poder polític i econòmic es concentri a Madrid. L'anomenada Villa y Corte ha esdevingut un entramat polític, funcionarial i econòmic que s'ha convertit en el principal obstacle a l'encaix de Catalunya.
Tot i el meu compromís sobiranista, sempre he estat pragmàtic i he defugit les grans declaracions, amb voluntat de servir eficaçment Catalunya a través del diàleg sincer amb l'Estat. Sempre he cregut en la necessitat de construir ponts. Passa, però, que la sensació que massa sovint he tingut és que aquesta voluntat només era evident en la part catalana. Que tots els intents en aquest sentit des de les diferents sensibilitats del catalanisme, des del federalisme fins al sobiranisme, topaven una vegada rere una altra amb la paret del centralisme espanyol, avalat tant pel PP com pel PSOE.
El 30 de setembre del 2005 des de Catalunya vam intentar construir l'últim gran pont. Aquell dia, enmig d'un esclat de joia, el Parlament va aprovar un Estatut que era la gran oportunitat de l'Estat per acceptar la relació bilateral amb Catalunya. Aquell pont fa temps que ha quedat completament esmicolat per la nul·la voluntat dels partits i institucions espanyols de complir no només la lletra sinó també l'esperit del text.
Estem, doncs, en temps de descompte. El congrés de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquest cap de setmana serà una nova constatació que la centralitat política d'aquest país s'ha mogut molt en els darrers anys. Ja no ens plantegem canviar Espanya. Ens plantegem com exercir el dret a decidir el nostre futur.
El pacte fiscal és el nostre horitzó immediat. L'acceptació per part de l'Estat d'un pacte basat en el concert econòmic és l'última oportunitat que els camins de Catalunya i Espanya no continuïn separant-se. La nostra convicció política i la crisi econòmica que ens posa contra les cordes fa que aquesta vegada l'objectiu sigui àmpliament compartit i irrenunciable per institucions i partits.
Però hem d'estar preparats per si, una altra vegada, aquest pont és dinamitat fins i tot abans de construir-se. D'aquí la frase inicial d'aquest article: cal pensar en el futur. I el futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser altre que el de tenir l'estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica.
