Els mals resultats de Catalunya a l’informe PISA no són un toc d’atenció sinó una trompada, la constatació definitiva que alguna cosa molt profunda està afectant negativament l’ensenyament al nostre país. La pandèmia no ho explica tot. La baixíssima nota en comprensió lectora és especialment alarmant. Si un nen no entén el que llegeix no entendrà res que li vulguin ensenyar després, per no parlar de les conseqüències per al seu desenvolupament personal i professional. Són xifres que no fan per un país que ha tingut una gran tradició pedagògica i que no fa gaire jugava a la categoria de motor d’Europa.
No és fàcil abordar el problema amb calma, perquè quan a Catalunya les coses no van bé l’opinió pública espanyola hi suca pa de manera esbiaixada. I perquè amb l’ensenyament tothom es veu en cor de repartir culpes, que solen recaure sobre els mestres i professors, que, al seu torn, miren cap a la conselleria i cap als pares.
Però el problema té molts angles incòmodes d’agafar. Per exemple, la digitalització mal entesa, la baixada en el nivell d’exigència –començant per l’accés a la carrera de magisteri– o la gran quantitat d’alumnes immigrants que arriben al nostre sistema escolar en qualsevol mes de l’any. No parlo per parlar. Conec de prop el cas del Raval, a Barcelona, i té mèrit com aguanta el sistema (públic i concertat) amb un alumnat tan divers.
Capgirar els resultats de Catalunya a PISA d’aquí deu anys hauria de ser possible, a condició que s’hi posin més recursos (imprescindible tenir un sistema de finançament a l’altura del nostre esforç fiscal) i que un pacte nacional ens estalviï polèmiques de vol rasant amb partits o sindicats. Ens hi va el futur del país.
