La crua lliçó del cop de Prigojin

L’intent de cop d’estat de Ievgueni Prigojin ha sigut, malgrat el seu fracàs, un moment transcendental per a Rússia que ha posat al descobert la vulnerabilitat del president Vladímir Putin. A mesura que es desenvolupava el motí, vaig suggerir que l’oposició democràtica contrària a la guerra de Rússia havia de donar la benvinguda a l’oportunitat que presentava, no perquè el senyor Prigojin sigui el nostre amic o aliat –no és altra cosa que un sicari i un criminal de guerra– sinó perquè la caiguda de Putin només es pot produir a través de la força.

Aquesta ha sigut només la segona vegada que Putin s’ha enfrontat a un moment realment revolucionari. El primer van ser les protestes massives que hi va haver del 2011 al 2013. Aleshores, l’oposició democràtica va ser incapaç de treure’n partit. Hem de ser conscients que la caiguda del règim de Putin i la creació d’una Rússia millor no es produiran a través de les urnes o altres mitjans pacífics, sinó que requeriran una insurrecció armada. Podem estar preparats per a aquest fet o bé quedar-ne al marge fins que se’ns tiri a sobre.

Només un poble armat pot enderrocar aquesta dictadura. La lògica de l’intent de cop d’estat no ha sigut del tot impredictible. De fet, ja he destacat anteriorment el risc que té per al senyor Putin l’aparició de molts milers d’individus ultratjats a Rússia, i que ara, com a conseqüència de la seva invasió criminal a Ucraïna, tenen armes, formació i experiència en l’ús d’aquest armament. Si l’exèrcit d’Ucraïna aconseguia penetrar el front, vaig argumentar, una legió de combatents es retiraria cap a Rússia i amenaçaria el règim de la mateixa manera que el retrocés de les tropes del front a la Primera Guerra Mundial va precipitar la presa del poder bolxevic.

Si Prigojin hagués tingut èxit, pensar que el seu cop d’estat hauria provocat la democratització, l’alliberament dels presos polítics i la convocatòria d’eleccions lliures i justes és una pura fantasia. Si nosaltres, a l’oposició democràtica, volem assolir aquests objectius, no només hem de donar suport a la caiguda del règim, sinó que, quan es produeixi, també hem d’estar preparats per fer valer els nostres interessos democràtics mitjançant la força. En aquesta fase, la llibertat no l’obtindrem preparant-nos per a les eleccions.

Ara bé, el que l’intent de cop d’estat ha deixat clar és que Putin té els dies comptats. Ha suposat una envestida potencialment fatal per a la legitimitat del seu règim, tant als ulls de les elits russes com als de la societat en general. S’ha evidenciat que és un líder feble, incapaç de controlar el seu cercle íntim i les forces de seguretat, i que quan es veu amenaçat s’ha de retirar i aïllar-se. Lluny de ser el gran manipulador de les divisions entre els que té sota seu, corre el risc de ser derrocat per forces que ha desencadenat ell però que ja no controla.

Per a la població en general, la facilitat amb què els mercenaris de Prigojin es van apoderar de Rostov del Don, una ciutat del sud de Rússia que serveix com a base logística clau per a les forces russes a Ucraïna, ha acabat amb la idea que el senyor Putin té un suport públic aclaparador. Les elits russes, per la seva banda, ja no el poden considerar un garant del seu estatus, estabilitat i prosperitat.

El president ja no pot controlar les seves tropes, i la població ja no es creu les històries que esbomba sobre la seva guerra criminal innecessària. Prigojin ha entès la debilitat de Putin, l’estat crític de la seva màquina de guerra i la moral delmada de les seves tropes. No s’hauria amotinat si no cregués que tenia moltes possibilitats d’èxit.

Hem entrevist de quina manera es produirà probablement la caiguda inevitable del règim i quines forces intentaran ocupar el poder, els anomenats “patriotes” dirigits per un altre sicari. L’oposició democràtica contrària a la guerra i els nostres aliats naturals d’Occident ens hem de preparar per a la caiguda del règim i no podem permetre mansament que el bandit que avui en dia s’encarrega de l’arsenal nuclear de Rússia sigui substituït per un altre.

Occident hauria d’apostar amb contundència per l’oposició democràtica de Rússia i donar-li marge de maniobra, de manera que quan el règim s’ensorri siguem capaços d’aprofitar el moment. Les potències occidentals haurien de reconèixer les nostres institucions de l’oposició, com el Comitè d’Acció Russa, com a representants legítims de la societat russa, cosa que ens permetrà competir millor amb “patriotes” militaritzats com Prigojin.

Simultàniament, Occident no ha d’afluixar en el seu suport a Ucraïna. Ha de continuar armant els ucraïnesos per impulsar-los cap a la victòria. Les forces de Putin estan sumides en el caos i Ucraïna ha de rebre un suport total per aprofitar l’avinentesa.

Dins de Rússia, però, és hora de reconèixer que la guerra fracassada de Putin ha fet inevitable la seva caiguda. Si Occident vol veure mai una Rússia capaç de ser un actor responsable al món, ha de donar suport a l’oposició democràtica contrària a la guerra. L’oposició russa, al seu torn, s’ha de preparar per al que vindrà després i per a la freda i dura realitat: la pròxima revolució russa no serà de les de vellut. El règim i les forces que derrocaran Putin seran armades. Podem detestar el senyor Prigojin, però no podem ignorar que ha demostrat les possibilitats d’un sabotatge reeixit contra el règim nociu del senyor Putin.

S’acosta el canvi de règim. És impossible dir exactament quan serà. Però una cosa és segura: hem d’estar preparats per dur-lo a terme.

Copyright The Economist