L’enviat especial de TV3 a la zona del Donbass, Manel Alías, deia a Twitter que la crònica que vam veure diumenge al Telenotícies vespre havia sigut la més complicada de la seva vida. Segur. I també va ser impecable i històrica pels següents motius:
Comença i acaba ubicant els espectadors i fixa el context de la seva mirada. Un pla subjectiu dins un vehicle formant part d’un comboi de la premsa oficial russa. Ens descriu com es mouen per la zona i la conducta propagandística que tenen. És una manera d’agafar-ne distància. Un pòsit d’informació valuosíssim i ple de matisos condensat en menys de deu segons. Tanca la crònica mostrant com porten militars dins el cotxe.
Precisió en la selecció de les imatges. Inclouen, per exemple, el cop que reben a la càmera d’un militar. “Aquí mana ell”. Dona a entendre la crispació de l’entorn i ens recorda la situació d’ells com a informants.
Absència de sensacionalisme. A mitja crònica ens mostra amb prudència un cadàver del bàndol ucraïnès, però no ha prioritzat la imatge. Un fet habitual en altres cròniques de guerra que exhibeixen i anticipen visualment els morts com a emblema del drama.
Humanitzar en comptes d’exposar davant l’objectiu. Mostra la gent amagada i malvivint en soterranis a Nikolàievka. Els demana l’opinió. Veiem com s’hi acosta i hi interactua. Els converteix en protagonistes.
Cura pel llenguatge. Alías diferencia a l’espectador la inèrcia dels eufemismes bèl·lics i els posa en contrast amb la realitat. Oposa el concepte “operacions quirúrgiques” quan són ràfegues descontrolades de trets. Alerta del terme “alliberament de la població” i el confronta al parer dels habitants: només volen la pau i no senten que se’ls hagi d’alliberar de res.
L’absència d’adjectius. Alías és descriptiu en els fets però defuig l’adjectivació per afegir gravetat o emocionalitat al relat. Les imatges i la concisió són suficients per transmetre l’horror sense guarniments afegits.
Referència als espais prebèl·lics del paisatge. Mostra un camp de futbol enmig de la batalla per explicar com ha canviat la vida en qüestió de dies.
Desviar el seu propi protagonisme. Descobrim el moment clau, allò que ha fet que la crònica sigui la més complicada. Veiem les imatges de quan als periodistes els agafa la pluja de morter. Veiem córrer Alías i després el càmera, Ilià Drobixevski, estirat a terra. Esdevenen protagonistes involuntaris. Però, amb el text, Alías recondueix ràpidament l’empatia de l’espectador per fer-ho extensiu a la resta de la població que ho pateix des de fa temps. Una manera honesta de subratllar que ells no són els protagonistes. El diàleg dels dos periodistes mostra un altre factor clau: l'amistat i la solidaritat com a factor clau perquè l’engranatge informatiu sigui perfecte. Al llarg de la crònica s’integren ells dins del relat per explicar l’entorn. És el seu punt de vista però mai són els protagonistes.
L’entonació. Calmada. Sense pressa. Com és habitual en totes les cròniques.
Un exemple clar que el talent i la maduresa periodística es noten quan s’aconsegueix que la crònica més complicada de la teva vida no ho sembli.
