Crònica d’una dècada anunciada
Per exorcitzar les meves pitjors pors sobre la pròxima dècada, n’he escrit una crònica fosca i profètica. Si arribat el desembre del 2030 ha quedat invalidada, espero que almenys aquests llòbrecs pronòstics hagin servit per prendre les mesures adequades.
Abans del confinament, la política semblava un joc. Els partits es comportaven com equips esportius que obtenien punts en una lliga que determinava qui formava govern, i després no feien gairebé res. La pandèmia de covid-19 va deixar al descobert la realitat política: algunes persones tenen el poder de dir-nos a la resta el que hem de fer.
Fins al juny del 2020, quan els confinaments van començar a relaxar-se, l’esquerra va mantenir l’optimisme que la pandèmia faria reviure el poder de l’estat en benefici dels desvalguts, i que portaria a un renaixement dels comuns i a una definició més àmplia dels béns públics. Jo mirava de recordar-los que Margaret Thatcher va deixar l’estat britànic més gran, poderós i concentrat que com l’havia trobat: per donar suport a uns mercats controlats per les corporacions i els bancs calia un estat autoritari. Els que tenen el poder mai han dubtat a aprofitar la intervenció del govern per preservar l’oligarquia. Per què havia de canviar això amb una pandèmia?
El covid-19 va estar a punt d’endur-se el primer ministre britànic, el príncep de Gal·les i una amable estrella de Hollywood. Però a qui sí que es va endur va ser als més pobres i als que tenien la pell més fosca. Van ser preses més fàcils, i no és difícil entendre per què. El desempoderament engendra pobresa, que fa envellir les persones més de pressa i les deixa a punt per al sacrifici. Amb la caiguda de preus, salaris i tipus d’interès mai va ser probable que l’esperit de solidaritat que ens havia alleujat durant el confinament es traduís en l’ús del poder de l’estat per enfortir els febles i vulnerables.
En canvi, les megaempreses i els ultrarics sí que van agrair que el socialisme hagués sobreviscut. Tement que les masses, condemnades a la brutal arena dels mercats desenfrenats enmig d’un desastre sanitari, ja no poguessin permetre’s el luxe de comprar els seus productes, van reorientar les seves despeses a la compra d’accions, iots i mansions. Gràcies als diners que havien imprès els bancs centrals, els mercats de valors van florir al mateix temps que les economies s’ensorraven. Els banquers de Wall Street van apaivagar el seu sentiment de culpabilitat, persistent des de l’any 2008, permetent que els clients de classe mitjana es barallessin per les escorrialles.
Els projectes per a la transició verda, que els joves activistes del clima havien situat a l’agenda, van passar a ser tema de conversa intranscendent a mesura que els governs claudicaven sota muntanyes creixents de deute. L’estalvi preventiu de molts va reforçar la depressió econòmica i va estendre el malestar industrial en un planeta cada vegada més socarrimat.
La desconnexió entre el món financer i el món real on bregaven milers de milions de persones es va ampliar. I d’aquest descontentament van néixer monstres polítics com aquells sobre els quals jo havia advertit els meus amics d’esquerres. Com als anys trenta, el raïm de la ira guanyava pes en moltes ànimes i les portava a una verema amarga. En lloc de les caixes de sabó a les quals s’enfilaven els demagogs de la dècada de 1930 per prometre la restauració de la dignitat a les masses, les empreses big tech proporcionaven aplicacions i xarxes socials perfectament adequades per escampar el missatge.
Aquestes empreses van desenvolupar braçalets biomètrics per monitoritzar les nostres dades vitals les 24 hores del dia. En col·laboració amb els governs, van combinar els resultats amb dades de geolocalització, els van introduir en algoritmes i es van assegurar que la població rebés útils missatges de text sobre què fer o on anar per aturar nous brots de virus.
Ara bé, un sistema que ens monitoritza la tos també podria monitoritzar-nos les rialles. Podria saber com respon la nostra pressió sanguínia al discurs del líder, a la xerrada motivacional del cap, a l’anunci de la policia que prohibeix una manifestació. De sobte la KGB i Cambridge Analytica semblaven de l’edat de pedra.
El poder estatal s’havia relegitimat amb la pandèmia i els agitadors cínics se’n van aprofitar. En lloc de donar espai a les veus que demanaven cooperació internacional, la Xina i els EUA en van donar al nacionalisme. També en altres llocs els líders nacionalistes van esperonar la xenofòbia i van oferir als ciutadans desmoralitzats un simple intercanvi: conservar el seu orgull personal i la seva grandesa nacional a canvi d’atorgar poders autoritaris a qui els havia de protegir de virus letals, estrangers maliciosos i dissidents conspiradors.
La dècada de 2020 ens va deixar alts murs, tanques electrificades i estols de drons de vigilància. La resurrecció de l’estat nació va fer que el món fos menys obert, pròsper i lliure precisament per a aquells a qui sempre havia resultat difícil viatjar, guanyar-se la vida i dir el que pensaven. Per als oligarques i funcionaris de les grans corporacions, la globalització va continuar endavant accelerada.
El mite del veïnatge universal va cedir el pas a un equilibri entre blocs de grans potències, i cadascun presumia dels seus exèrcits puixants, cadenes de subministrament separades, autocràcies idiosincràtiques i divisions de classe reforçades per noves formes de nativisme. Com aquelles persones que durant una crisi es converteixen en caricatures de si mateixes, països sencers es van centrar en les seves il·lusions col·lectives, exagerant i refermant prejudicis preexistents.
La gran fortalesa dels nous feixistes de la dècada dels vint va consistir en que, a diferència dels seus avantpassats polítics, per obtenir el poder ni tan sols van haver d’arribar al govern. Els partits liberals i socialdemòcrates es van posar a competir entre ells per adoptar una lleugera xenofòbia, després un lleuger autoritarisme, després un lleuger totalitarisme.
I aquí ens té, al final de la dècada. A vostè on li sembla que hem anat a parar?
Traducció: Toni Güell Ayza
Copyright Project Syndicate