Barcelona: un pacte legítim
S’han constituït ajuntaments i elegit alcaldes. Combinatòries múltiples i a voltes contradictòries, amb els partits intentant fer possible la maximització dels resultats i, alhora, mantenir una certa coherència política, cosa que no sempre és possible. A molts llocs, no governa ni té l’alcaldia el partit més votat. Pot doldre políticament i humanament ser desplaçat d’aquesta manera, però no és acceptable qüestionar-ne la legitimitat. En un sistema representatiu, qui està plenament validat per governar és qui aconsegueix sumar la majoria de representants, siguin diputats o bé regidors.
A Catalunya, hi ha moltes poblacions en què no governa la llista més votada, amb geometries variables en les quals ara es combinen ERC i Junts per fer-ho possible, o bé ERC i PSC per negar-li el govern a Junts, o bé aquests s’alien amb el PSC per desbancar ERC. El mateix sembla que passarà en la conformació del govern d’algunes diputacions. A la ciutat de Girona, els tres grups independentistes s’han unit per barrar el pas a Sílvia Paneque del PSC. No s’ha sentit parlar, en aquest cas, de traïció als votants o bé d'il·legitimitat, com si hi hagués hagut una tupinada. No és així. En canvi, el gir de guió de darrera hora a Barcelona, a banda de ser sorprenent, està sent molt mal digerit pels que confiaven en governar. No ha passat res estrany. Qui va ser el candidat més votat va fer una lectura errònia dels resultats. Les esquerres (PSC i comuns) pràcticament el doblaven en vots i la seva victòria havia estat per la mínima. ERC, amb el seu resultat, s’havia convertit pràcticament en irrellevant a efectes de pacte. Malgrat no haver guanyat, per poc, els socialistes tenien la posició central i de domini en tota negociació. Trias només podia ser alcalde si el feia alcalde, probablement compartint el càrrec, el PSC. L’errada política –força majúscula– és haver fet un pacte amb Maragall i, a més, anunciar-lo. No li servia de res: suposava tornar al frontisme i obria la porta a una altra majoria. Que, recordem-ho, és tan legítima com ho va ser que el Trias alcalde aprovés els pressupostos del 2011 justament amb el Partit Popular. I no cal dir que Artur Mas, encara el 2012, va fer el mateix amb els pressupostos de la Generalitat.
Pràcticament, només en el cas de Barcelona s’ha posat en dubte la licitud del pacte i s’han sentit i llegit epítets com adulteració, falsejament, robatori, engany, injustícia, espuri... Anem per mal camí. El discurs d’entre frustració i ira d'Ernest Maragall resulta molt poc adequat perquè està farcit de proclames antidemocràtiques. Es pot comprendre –relativament– per l’escalfor del moment i pel ressentiment que acumula, però no tant que el facin els seus els dies següents. En el cas de Trias, les seves frases van ser desafortunades, ja que menystenia el fet fonamental: que la seva victòria havia estat de mínims i que, a més, no la va saber gestionar. Barcelona és una ciutat, per més que amb nombrosos sectors acomodats, que generalment tomba a l’esquerra. El seu “Que us bombin” segurament serà la frase feta que triomfarà aquest estiu, però li falta elegància i obligaria a demanar disculpes. No és justa ni adequada la seva reacció. Gest de menyspreu i de classisme que ens ha recordat una mica allò d'“És com si ens haguessin entrat a robar a casa” de Marta Ferrusola. No cal dir que la renyada que es va emportar Jaume Collboni del president Aragonès a Palau va ser poc digne de la neutralitat i del tracte institucional que calia. No sé si fa falta recordar que el president del govern català ho és en virtut d’un pacte en què el segon i tercer partit van obviar la victòria de Salvador Illa. Es va criticar políticament el pacte, però mai es va dir que fos il·legítim. Tampoc ho va fer Inés Arrimadas quan va guanyar les eleccions el 2018, amb el 25% dels vots.
Els moviments populistes de dretes que estan tan en voga a Europa i també a Espanya acostumen a negar les regles del joc democràtic. I sembla que s’encomana. Quan perden eleccions, és perquè hi ha hagut frau i, senzillament, no accepten el resultat. Si convé, neguen els fets. El poder els pertany, els seus vots representen la sobirania popular, mentre que els dels altres només a grups d’interessos. No se’ls reconeix cap legitimitat. Quan les xifres canten, desvien l’atenció cap a l'existència de complots. Ho fa Trump, Vox, Díaz Ayuso, Putin..., però també Oriol Junqueras o el mateix Xavier Trias. Sap greu que partits plenament democràtics facin seves estratègies i arguments propis de l’extrema dreta, i que mai no haurien de servir per conformar un relat victimista inapropiat. És un immens error perquè significa normalitzar i blanquejar discursos extrems i antidemocràtics. Escriu la filòsofa italiana Donatella di Cesare que el complotisme contemporani no és més que una evasiva i la demostració de la impotència del populisme.
