El crític de música demana un cafè amb llet en got amb posat seriós. “Uncafemlletamgot”, diu. S’asseu a la taula del racó i obre l’ordinador. A casa seva estan fent obres i no hi ha qui hi treballi, entre el soroll i la pols. “Un espectacle sense muscle”, tecleja, amb les celles corrugades i la boca com una U al revés. Són les nou del matí, i té dues hores per enviar la crònica del concert d’ahir, d’uns debutants que tenen molt d’èxit, que li semblen patètics. A la taula del costat hi ha una dona que ha demanat entrepà de formatge i que ara es mira el diari al mòbil. Dues iaies, amb el carro d’anar a comprar, esmorzen amb cava. Un home, sol –que ja es veu que és professor– menja entrepà de pernil.
Als altaveus sona un programa despertador. Un oient demana Just my imagination, dels Cranberries i la posen després d’anunciar l’hora. El crític, que odia la veu de la cantant, se sorprèn a ell mateix trobant la cançó “agradable”. Aprofita per anar al lavabo, tot movent, imperceptiblement el cos. Què li passa? De cop, aquelles paraules ridícules –“Just my imagina... my imagination...”– tenen un sentit del tot transcendent. Quan torna, no s’asseu, encara. No pot. Taral·leja. I l’home sol somriu amb complicitat i mou el cap, discretament, seguint el ritme. A la dona, en canvi, no li fa res demostrar el plaer i tot mirant-se’ls, amb ulls riallers, canta: “Me and you-u...”. Les iaies aplaudeixen.
La següent cançó és When I’m sixty-four, dels Beatles. Aquest cop, les iaies fan: “Oooh!” i es posen dretes. El cambrer, que és l’amo del bar, deixa de sucar pa i posa una copa de cava als que no en tenen. Les dues iaies s’agafen de bracet per ballar. “Tu fas d’home”, diu l’una. I enceten el ritme d’un foxtrot (dos llargs, dos curts). El crític, no entén per què, no pot entendre-ho, també es posa a ballar. Ho fa des d’un estat irònic, però la coartada és només per a ell, els altres simplement es pensen que és maldestre. Quan pot, sense deixar de seguir el ritme, s’acosta a la taula i tanca l’ordinador.
