El criteri d’imprudència
El Barça arrenca avui un mes de competició molt exigent en què ha de visitar el València, el Juventus, el Vila-real i el Reial Madrid, i la lesió de Mascherano deixa l’eix de la defensa en una situació delicada que fa ràbia. Perquè de problemes sobrevinguts la temporada n’està plena, però el dels centrals era un parany que s’hauria hagut de prevenir.
Es pot arribar a entendre que Neymar aparegui amb un xec a mig estiu i et deixi en calçotets, o que no trobis el perfil de migcampista que volies, però costa assimilar que la plantilla comenci coixa per voluntat pròpia. De lesions d’un mes com la de Mascherano n’hi ha a cabassos i en tots els equips, i el fet que els centrals titulars vagin acumulant targetes fins a la sanció també és qüestió de temps; és per això que em sembla significatiu que dos contratemps tan ordinaris ens tinguin amb l’ai al cor.
Tant de bo que l’Esperit Sant baixi a veure Vermaelen i encadeni una ratxa de salut insòlita en els últims quatre anys, però el seu historial mèdic és tan contundent que fins i tot Robert va admetre que és un element poc fiable. Que un equip comenci una temporada amb quatre centrals és normal, però no tant si un d’ells és un asterisc com el belga, que va acabar amb problemes físics l’únic partit oficial -el de Copa a Múrcia- que ha disputat amb el Barça. Sé que Valverde volia Íñigo Martínez, i que no va venir per una barreja de motius econòmics i d’equilibri de vestidor, però és incomprensible la reacció posterior. Queda al seu criteri que Vermaelen li agradi més que Marlon, però cedir el jugador sa i quedar-se amb la incògnita són ganes de viure al límit. Sobretot si les solucions d’emergència són Digne o apostar per algun central del filial, cap dels quals ha pujat a entrenar-se aquesta setmana amb el primer equip.
En els últims dies m’han dit força cops que ja tinc ganes de patir per una cosa que encara no ha passat, però jo soc més de prevenir abans que curar i, sobretot, no m’ha agradat mai allò de recordar-se de santa Bàrbara quan trona. És curiós que els pressupostos econòmics del club es facin amb criteris de prudència, provisionant conceptes que no estan clars o fins i tot calculant que t’eliminaran als quarts de final de la Champions, i que en canvi el pressupost esportiu s’hagi fet amb tanta lleugeresa. Caldrà esperar que hi hagi més imaginació a l’hora de resoldre els problemes que prudència quan tocava prevenir-los, però -digueu-me pessimista- em temo que d’aquesta decisió en sentirem a parlar.