Un crit valent i més ràpid
Sense fer-ne gens de soroll, el FC Barcelona ha tornat a gravar la versió oficial del Cant del Barça, que és el nom que els autors de la lletra van posar a la composició per evitar la marcialitat del concepte himne i per emparentar-lo amb altres partitures del nostre repertori més solemne, com ara El cant de la senyera, El cant dels ocells o El cant dels segadors mateix.
El Cant no s’havia fet vell, al contrari. 50 anys després de l’estrena que va dirigir l’inoblidable Oriol Martorell sobre la gespa del Camp Nou, la melodia i la lletra continuen sent tan emocionants, euforitzants i inclusives com els seus autors havien pretès. M’he fixat en les cares de felicitat de milers d’aficionats del tot el món, d’aquells que només vindran un dia de la seva vida a l’estadi, quan han pogut compartir a la grada la comunió del Cant que han sentit mil vegades per televisió.
Però la factura sí que s’havia fet vella. El Cant d’ara sona més a orquestra i menys a banda, i és més robust de veu. Pel meu gust, la nova versió hauria pogut aprofitar alguns dels arranjaments de la versió que Joan Manuel Serrat va interpretar en la inauguració del centenari, el 1998, que va oferir solucions molt elegants a les transicions entre versos.
Finalment, aquest nou Cant del 125è aniversari va més de pressa que l’original. És la fotuda llei dels temps que corren. Tot va més ràpid: el joc, les plantilles, els desplaçaments de l’equip, els canvis d’estampat de les samarretes, els dies entre partit i partit, i també els tempos de l’animació a l’estadi. Per l'Aquest any, cent! de TV3 vam accedir a algunes gravacions d’àudio dels crits de “Barça!” picant de mans que l’animador Josep Tortosa encomanava a la grada i, sentits aleshores, sonaven lents. La velocitat de la nova versió ens retrata: som una societat més intensa, però que assaboreix menys.
