La magnitud d’una catàstrofe natural la determina els estralls que causa i les dificultats de reconstrucció, però els estralls estan directament relacionats amb la fragilitat del sistema contra el qual impacta la tragèdia. Fragilitats territorials i fragilitats de l’organització dels serveis públics.
Vivim, però, en espais profundament transformats i, com més urbanitzats estan els espais, més ens allunyem de la simbiosi que alguna vegada vam tenir amb l’hàbitat natural. En els darrers cinquanta anys, la concentració urbana ha estat imparable. Les densitats de població ens mostren el despoblament de l’interior i l’acumulació en les poblacions costaneres, configurant fenòmens metropolitans que generen els seus propis problemes i obliden que els rius i rieres mediterranis són curts i baixen de pendents, i que el règim pluvial és irregular, abrupte, a voltes salvatge.
L’Horta (Nord i Sud) de València tenia, només fa sis dècades, una imatge de casetes blanques aïllades enmig de conreus de regadiu, molts d’ells per inundació. El dibuix dels assuts i les sèquies per on discorria l’aigua en els seus caixers de terra és avui material de museu i exercici de melancolia.
El creixement demogràfic, sostingut i constant cada dècada, ha aconseguit doblar la població del País Valencià en els darrers 60 anys. Per prestar servei a la població acumulada calen trens, autovies, sistemes per traslladar energia elèctrica, col·lectors per a aigua potabilitzada, col·lectors per a aigües residuals. La teranyina, en part invisible i en part en forma de cicatrius perpendiculars al traçat natural dels rius que baixen dels primers contraforts del Sistema Ibèric, va posant a prova l'enginyeria i la consciència. No és gaire diferent del que passa en moltes zones de Catalunya.
Al País Valencià s’ha construït a gran velocitat. Hi va haver un moment que van considerar que calia accelerar més el ritme ja accelerat de la cobdícia, del guany desaforat i fàcil de la inversió immobiliària, i van aprovar la llei reguladora d’activitat urbanística de la Comunitat Valenciana (6/1994, de la Generalitat Valenciana) –alguns alcaldes catalans vam combatre els intents prospectius d’adaptar la nostra legislació al que suposava reconèixer la desvinculació del dret a desenvolupament urbanístic del domini civil de la propietat dels terrenys–, i va néixer l’agent urbanitzador (promotors immobiliaris, sovint associats amb empreses constructores) que presentava davant l’administració local iniciatives d’urbanització sense autorització dels propietaris (una manera d'urbanitzar nous espais que només tenia el País Valencià).
No és cap casualitat que els grans projectes supermegaespeculatius s’hagin desenvolupat en aquesta zona del llevant peninsular.
Tot i que s'ha construït en zones humides, no conec cap norma que singularitzi l’edificació de l’Horta com caldria. Ara sabem que potser els cotxes s’han d’acumular en prestatges enlairats i que les plantes baixes no són un lloc segur i els ponts han de tenir més llum (longitud entre suports). Debats que segurament ocuparan els responsables territorials en el futur.
Les pluges del dia 29 d’octubre haurien causat estralls en tota distribució urbana, perquè en alguns indrets les precipitacions superaven tot el previsible. Llavors, quan els fets superen el previsible, les societats organitzades que no poden garantir el risc zero i les que han construït prop dels barrancs de desguàs han de dotar-se de sistemes de prevenció i avís. En el cas de València, la protecció civil figura ja en el primer Estatut de l’any 1982, en l’article 49, el de les competències exclusives. Exactament el mateix article i el mateix enunciat es repeteix en la reforma del 10 d’abril del 2006. En el mateix article que li atorga competències en ordenació del territori i urbanisme.
La protecció civil va quedar definida per sentència del Tribunal Constitucional com el "conjunt d’accions dirigides a evitar, reduir o corregir danys causats a persones i béns per tota classe de mitjans d’agressió i pels elements naturals o extraordinaris en temps de pau. L’amplitud i la gravetat de llurs efectes els podria fer assolir el caràcter de calamitat pública". Escoltant el govern de la Generalitat Valenciana em costa creure que siguin conscients de les competències dels seus estatuts i de la importància de la protecció civil per a la ciutadania.
Si els estralls estan directament relacionats amb la fragilitat del sistema contra el qual impacta la tragèdia, llavors el desconeixement de les seves obligacions i el comportament durant el dia i la nit del 29 i 30 d’octubre fa evident que la fragilitat, feblesa i desconeixement van deixar els seus ciutadans en la indefensió absoluta d’una riuada desbocada que la mateixa acció antropogènica ha elevat a cataclisme.
Si la societat del risc vol saber-se segura, ha de ser governada per persones lliures i responsables. Si els negacionistes climàtics criden a l'enriquiment desaforat, els que no ho som hem de cridar: protegiu-nos.
