El crit de Carme Junyent
A la doctora Carme Junyent no li calia cridar, perquè l’excel·lència de la seva recerca científica i el nivell de la seva expertesa lingüística ho feien innecessari, però al final de la seva vida ens ha deixat un crit esborronador, en l’article pòstum a Vilaweb : “[El metge] em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà [...] Li vaig dir que sí, que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent [...] I també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua” [...] En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català”.
Ironia dolorosa: Junyent, que tant va escriure a propòsit de la mort del català, ha acabat escrivint sobre la mort en català. Una cosa va amb l’altra, esclar.
El crit vital de Junyent, convertit en exemple al final dels seus dies, ha acabat sent un advertiment sobre la importància decisiva dels comportament dels catalanoparlants per a la supervivència de la llengua. Com va dir-nos en una entrevista a l’ARA fa tres anys: “Quan preguntes a parlants de llengües que ja s’han extingit o que ja clarament no s’hi pot fer res, quan encara ets a temps de preguntar per què la van deixar de transmetre, la resposta és que ningú era conscient del que estava passant” [...] Si fóssim conscients d’aquesta força alliberadora que nosaltres fem el que volem i no el que volen que fem, tindríem un motiu més per preservar la llengua, perquè el que volen és que deixem de fer-la servir perquè així ens controlen més fàcilment”. No cedim tan fàcilment i sobretot, no tinguem la moral de l’esclau.
