L'any 2012, enmig de la crisi financera més dura que havia patit Europa en un segle, Cristóbal Montoro va ser el ministre d'Hisenda que va dir: “Els homes de negre no vindran a Espanya”. L'ocurrència va ser rebuda pels mitjans espanyols com una broma, però a Brussel·les no els va fer gaire gràcia. Eren els temps de la prima de risc disparada, de l'incompliment sistemàtic dels compromisos de dèficit per part del govern espanyol i de les incerteses després de la reestructuració del sistema bancari espanyol, iniciada entre 2008 i 2009: incerteses fonamentades, certament, ja que d'aquell procés de suposada neteja va sorgir encara la gran estafa definitiva, la de Bankia (al capdavant de la qual hi havia un altre exministre del PP, en aquest cas d'Economia, Rodrigo Rato). El successor de Rato a Economia, al govern de Rajoy, era Luis de Guindos, que es va negar sempre a admetre que Espanya havia hagut de ser intervinguda per Europa, i s'estimava més parlar d'un rescat de 100.000 milions d'euros com d'un “préstec en condicions molt favorables”. Mentre es negociava el rescat, Rajoy animava Guindos com si fos un davanter del Madrid, amb un missatge de mòbil del qual va fer befa mig planeta: “Aguanta. España no es Uganda”. En efecte, l'economia d'Uganda havia crescut un 17,5% entre 2008 i 2012, mentre que l'espanyola s'havia contret un 2,5%. Vestits de negre, de rosa o amb estampats, una troica de representants de la Comissió Europea, del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu (que tutelava directament el Banc d'Espanya) va passar a controlar l'economia espanyola. A aquesta tríada s'hi va afegir també l'Autoritat Bancària de la Unió Europea, atès el que se'n va dir el “caràcter especial” del rescat. El missatge de fons era que el govern espanyol no era de fiar.
I no ho era. Acabem de recordar només algunes escenes de la pel·lícula de terror que va ser travessar la crisi sota un govern format per personatges com Rajoy, Montoro o Guindos, que naturalment va incloure una forta opacitat en la gestió dels fons europeus, o l'evaporació d'uns seixanta mil milions de l'anomenada guardiola de les pensions. Però n'hi ha més. L'operació Catalunya, que és el motiu que va dur dilluns Montoro a comparèixer al Congrés, on va tornar a donar l'espectacle de la seva pèssima educació, va ser un escàndol polític que ara ja és conegut per tothom que el vulgui conèixer, i que va tornar a dur el tàndem còmic format per Montoro i Rajoy, amb l'afegit de Jorge Fernández Díaz –responsable polític de la massacre d'immigrants a Tarajal– fins a Andorra, on van anar personalment a pressionar banquers per fer-los donar proves falses contra líders independentistes catalans.
La memòria és curta, i per això és bo recordar d'on venim. Qualificar els governs d'Aznar i Rajoy de delinqüencials podria ser injust per als que hi van treballar de forma honesta, però com a descripció col·loquial no és inexacta. Sobretot ara que el seu partit presumeix de lluitar durament contra la corrupció.
