“Un cristo de por”

Pensava que el problema era jo que m’havia perdut entre les diverses causes, jurisdiccions, possibilitats de recurs i jerarquia judicial, fins que un dels principals protagonistes de la política catalana defineix la situació actual, en una conversa privada, com “un cristo de por”. Descarregada de la pressió d’intentar veure la sortida i avançar esdeveniments, opto per fer un pla zenital que intenti descriure els diversos escenaris que avui es presenten.

Sessió plenària a l’Eurocambra

De manera injusta i coherent amb els precedents d’una justícia que ha pres partit polític, el Tribunal Suprem ha barrat el pas a Oriol Junqueras perquè prengui possessió de l’escó d’eurodiputat que l’Europarlament admet que tenia fins al dia 3 de gener, i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li reconeix des del moment de l’elecció. Avui la cambra europea se sotmet a la sentència dictada pel TS i haurà de respondre de la seva actuació en el recurs que es presenti davant del Tribunal General de la Unió Europea. Com es podia preveure tenint en compte els antecedents i sense saber exactament quina argúcia utilitzaria el TS per mantenir Junqueras a la presó, la decisió del TJUE beneficiarà d’entrada, en canvi, Carles Puigdemont i Toni Comín, que dilluns entraran al Parlament d’Estrasburg. Tots dos seran diputats a l’espera que es resolguin les euroordres i les peticions de Llarena de suspensió de la seva immunitat. El més surrealista de tot, un veritable escarni, és que Marchena, després de no haver respectat els drets de Junqueras, afirmi que en el futur ja complirà “per resoldre les situacions que, en els mateixos termes o semblants, puguin suscitar-se”. ¿Imaginen un raonament similar en qualsevol altre context?

Els únics eurodiputats que accediran a Estrasburg a l’espera de l’evolució del suplicatori i les euroordres seran Puigdemont i Comín i previsiblement el procés acabarà amb una votació al Parlament Europeu, on ningú estalvia ja a l’estat espanyol l’exposició pública de l’enquistament de la qüestió política amb Catalunya. Aconseguir un espai en l’agenda política i mediàtica de la UE és l’èxit que perseguien.

El president o la presidència

La Junta Electoral Provincial, en la línia de la Junta Electoral Central -un òrgan administratiu que mai havia actuat amb aquestes competències- considera, per ordre del TS, que Quim Torra ja no és diputat del Parlament. La inhabilitació obre un nou capítol d’incertesa a la cambra catalana a l’espera que el Suprem resolgui. Ni el president Torra, ni el president del Parlament, ni la majoria parlamentària accepten obeir l’ordre de la JEC, i és previsible un nou xoc amb les formacions no sobiranistes en les pròximes sessions parlamentàries, previstes per a finals de gener.

La reacció a la inhabilitació del diputat Torra ha tingut la mateixa capacitat d’unificar el sobiranisme que acostumen a tenir les actuacions de l’administració de l’Estat. Poc abans del judici que va acabar amb una sentència per desobediència al TSJC, Quim Torra afirmava en una entrevista a l’ARA que la situació política és semblant als “llimbs” i demanava un acord estratègic de les forces sobiranistes. Els acords estratègics no només no han arribat, sinó que les posicions de JxCat i ERC s’han distanciat pel que fa al suport al govern de Pedro Sánchez, i tampoc no han acordat com participar en la taula de negociació pactada entre els republicans i el PSOE. Per contra, les petites travetes són públiques. Torra compta amb el suport dels seus socis per protegir la institució, però no ha pogut pactar objectius compartits de cara a la convocatòria d’unes eleccions que són a l’horitzó. Flota en l’ambient un canvi d’aliances que necessitarà encara temps i relat. Els pròxims passos tindran molt a veure amb els pressupostos de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’acord amb els comuns està avançat i el president de la Generalitat haurà de pensar bé si juga a l’aprovació dels comptes o convoca els catalans a les urnes. En aquest moment, la decisió dependrà dels cops d’efecte que es produeixin a l’entorn de Carles Puigdemont i el reordenament de l’espai postconvergent, però fa la impressió que Torra vol allargar al màxim la seva situació aprofitant el ciment que proporciona ser víctima d’un atropellament democràtic: que un òrgan administratiu pretengui destituir el president de la Generalitat. Torra continua considerant que “no hi ha batalla petita”, i la tàctica és l’embolica que fa fort per afavorir el caos jurídic en què es va sumint l’estat espanyol, que va enfonsant el seu prestigi judicial i erosionant la seva democràcia. ¿Fins on estan disposats el PSOE i els seus socis d’Unides Podem a permetre la decadència de l’estat de dret? Està per veure si el nou ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, farà bona la intenció de “desjudicialitzar” la política, però d’entrada cal tenir moltes reserves. I que tingui èxit serà tota una altra cosa, perquè haurà de tenir en compte que la dreta espanyola combatrà qualsevol intent d’obertura amb totes les seves armes i des de tots els estaments de l’Estat.