Cristians, jueus i musulmans: qui odia qui?

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D’aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d’independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l’itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

Retrocedir fins al 1948 no il·lumina prou l’origen del conflicte. Cal tirar més enrere, com a mínim fins a la creació del moviment sionista, als anys vuitanta del segle XIX, que va reclamar Palestina com la llar del poble jueu on hauria de crear-se un estat propi. Durant la Primera Guerra Mundial el moviment sionista va saber jugar bé les seves influències i va arrencar el compromís britànic de donar suport perquè el seu objectiu esdevingués realitat. Així es va consagrar en la declaració de la Societat de Nacions que proclamava Palestina la llar nacional del poble jueu i la posava sota control (“mandat”) britànic. Des del somni sionista fins a la DUI d’Israel va haver-hi tres generacions amb enormes patiments per als jueus, fins a l’horror de l’Holocaust. Van ser les mateixes generacions que van anar protagonitzant emigracions de jueus des d’arreu d’Europa cap a Palestina, on van crear-hi importants assentaments, fonament humà del futur estat d’Israel.  

De què fugien? De les persecucions cristianes. Per als pobles cristians d’Europa, i des d’èpoques alt medievals, els jueus havien estat el boc expiatori de la còlera recurrent de les poblacions cristianes quan s’enrabiaven contra grans desgràcies –típicament fams, epidèmies i malalties inexplicables–. Vivim en unes terres –Catalunya, i les antigues Corones d’Aragó i de Castella–, que han protagonitzat molts d’aquests esclats de còlera, sempre completament mancats de fonament, contra els jueus. També s’hi va institucionalitzar l’odi als jueus i es van crear institucions especialitzades en la seva detecció, empresonament, execució i expulsió, com ara la Inquisició, l'única institució comuna de les dues Corones durant segles.

L’experiència hispànica no era una excepció a Europa. Va haver-hi pogroms –atacs als jueus, amb matances, robatoris i expulsions– repetidament i durant segles als pobles de l’Europa central i oriental que van durar fins entrat el segle XX, i van culminar en els camps de concentració i extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial. 

Aquesta trajectòria d’odi i persecució va ser típicament i exclusivament cristiana. Només a partir de l’explicitació de l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina van començar a aparèixer persecucions contra els jueus en ciutats musulmanes. Durant prop de dos mil·lennis, l’odi als jueus era cristià. Les terres musulmanes van ser espais d’acollida dels jueus que fugien de les persecucions cristianes. Per als cristians, els jueus eren els qui havien matat Jesucrist i personificaven el mal. Era ben diferent entre els musulmans, que sempre van acollir les diàspores jueves. Resulta ben dolorós veure que ara s’ha invertit la situació des de tots els punts de vista: el conflicte ja no és entre jueus i cristians sinó entre jueus i musulmans. A l’estat espanyol, que va expulsar dels seus territoris uns i altres, i va perseguir amb la Inquisició els que s’hi van quedar, hi ha una tradició profundíssima de personificació de l’enemic comú en jueus i musulmans.

El fet que la diàspora jueva convertís progressivament el poble jueu, que es considerava a si mateix l’escollit per Déu, en un poble dedicat molt abans que els altres a l’estudi i a l’exercici de professions menystingudes pels cristians, com la medecina i el préstec, va afegir odis i enveges a la relació dels cristians amb els jueus, que no existien amb relació als musulmans. Els èxits econòmics, el fet de ser prestadors i el domini de coneixements ocults que es consideraven paradiabòlics, va afegir sempre llenya al foc. Que ara els culpables siguin els musulmans i que els cristians apareguin com a defensors dels jueus és, històricament parlant, una paradoxa. Vist des de la distància, sempre còmoda, i des de la raó il·lustrada, el conflicte entre les tres religions anomenades del llibre –les que tenen un llibre sagrat– és incomprensible. Ens remet sempre als impulsos més primitius de l’ésser humà, no per antics menys presents en la nostra vida diària arreu del món: l’odi a la diferència, l’odi al desconegut i la deshumanització com eina de justificació del terror. Dol molt veure’ls en perfecte estat de salut.