La Fundació Joan Maragall ha celebrat el 35è aniversari de la seva fundació i, predicant amb l’exemple, ha organitzat una taula rodona sobre el passat, la vigència i les expectatives del diàleg del cristianisme amb la cultura.
D’ençà que la ciència es va convertir en el vaixell insígnia de la modernitat, el cristianisme ha anat a remolc, fins a acabar parlant un llenguatge molt allunyat de la societat, cada cop més difícil d’interpretar, de manera que en l’expressió del doctor en filosofia Ignasi Boada, el cristianisme viu el seu particular lost in translation.
O sigui que hi ha un problema de llenguatge però també una paradoxa en la pràctica. Perquè venim d’una religió obligatòria, que ha arribat a ser una mena de religió sense espiritualitat, i ara, en canvi, som en un temps d’espiritualitat sense religió, perquè les necessitats de transcendència hi són, en les persones. Només cal veure la quantitat de propostes que corren de meditació, mindfulness i autoajuda espiritual. I precisament la catedràtica de sociologia Maria del Mar Griera va advocar per la necessitat que l’Església catòlica no visqui amb incomoditat la idea que transcendència i cos humà van units.
El crític cultural Joan Burdeus va fer notar el rebot actual de prestigi contracultural del cristianisme que es dona, curiosament, en els dos extrems de la política, el de la dreta més conservadora i el de la de l’esquerra més progre, que el fan seu sobretot en la mesura que ha fracassat la promesa de felicitat de les utopies racionals disponibles que ens havien de portar a un progrés lineal indefinit, perquè el món no para d’encadenar crisis. I la periodista Anna Punsoda va recordar que cal aprofitar que el vincle concret entre cristianisme i cultura catalana ja està fet. En una època de monòlegs per a convençuts, el diàleg va ser bo d’escoltar.