Els americans en saben molt, d’escriure discursos, i a Hollywood els interpreten molt bé, de manera que no saps mai on acaba la persona i on comença el guionista, però l’agraïment pel Globus d’Or que va pronunciar Demi Moore va sonar més a veritat que a conte de Nadal.
Moore no havia rebut mai cap premi individual, i això que ja té 62 anys. I el va agrair explicant que, fa 30 anys, un productor li va dir que era una “actriu de crispetes”, que tindria èxit i faria diners però que mai no seria reconeguda. Moore va dir això i automàticament es va fer un silenci incòmode a la sala. I va seguir: “M’ho vaig creure, fins al punt que vaig pensar que potser ja ho havia fet tot”. I llavors va venir la rematada: “Per a quan passeu un d’aquells moments en què penseu que no sou prou llestos, prou guapos, prou prims, prou exitosos o, senzillament, que no sou prou... Un dia una dona em va dir: «Que sàpigues que no seràs mai prou, però pots conèixer el teu valor si deixes de banda la vara de mesurar»”.
La lliçó de la història és clara. No us estigueu comparant constantment i penseu que després d’un mal dia en ve un altre de bo. I, sobretot, no feu cas als que s’atreveixen a jutjar-vos i a projectar el vostre futur com si fos una sentència inapel·lable. Hi ha autèntics especialistes a menjar la moral aliena. Alguns són males persones i d’altres són malastrucs que no saben dir res més, i més val apartar-se’n.
No acceptis la crítica d’algú que no t’ha fet mai un elogi. I vigila el que penses, sobretot quan estiguis tocat, perquè el que penses acabarà sent el que fas. La vida és llarga, i tard o d’hora sorgeixen oportunitats per desmentir els que no van creure en tu, i hi ha èxits que arriben més tard. El món és ple de gent que se n’ha sortit tot i que algú un dia els va dir que no farien mai res de bo. I ara els que mengen crispetes són ells.
