La nova convulsió que ha sacsejat França aquests darrers dies ha estat objecte d’anàlisis sobretot de tipus sociocultural. M’agradaria complementar-les des d’una perspectiva més política, i fer-ho a partir d’allò que em sembla la creixent obsolescència del règim polític pel qual es governen els nostres veïns del nord.
Sorgida de la incapacitat de l’assembleària Quarta República per afrontar les grans sacsejades de la descolonització (Indoxina i, sobretot, Algèria), la Cinquena República va néixer el 1958 al voltant de la figura carismàtica i de la immensa autoritat moral del general Charles de Gaulle. Va ser concebuda, doncs, com un règim no només presidencialista, sinó semimonàrquic, però amb un rei que no tan sols regnés, sinó que també governés. Qui n’encapçalà l’oposició d’esquerres durant molts anys, François Mitterrand, havia qualificat aquell sistema de “coup d’étât de tous les jours” (cop d’estat quotidià)..., abans d’esdevenir-ne ell mateix el beneficiari al llarg de dos septennis.
La Cinquena República, doncs, complirà aviat 65 anys, cosa que la converteix en el segon règim més longeu de la França contemporània, només superat pels 70 anys de la Tercera República (1870-1940); per comparació, el Segon Imperi de Napoleó III durà només 18 anys. I és evident que, des del retorn de De Gaulle al poder fins avui, el món (la societat, la política, l’economia, les tecnologies, les formes de comunicació...) ha canviat més que des dels dies de la cort d’Eugenia de Montijo fins al 1958.
A sobre, i a diferència dels casos del Regne Unit o d’Alemanya, el sistema de partits francès ha experimentat aquests darrers lustres una metamorfosi total. Després de dècades d’una resiliència remarcable, el gaullisme –la paret dreta de l’edifici de la Cinquième– es pot donar per desaparegut; l’antany poderós Parti Communiste és avui residual, i el PS té 32 diputats sobre 677. D’aquests esfondraments van sorgir el macronisme –que està lluny d’haver-se estabilitzat com una nova forma de centredreta durable– i una nova esquerra tan “insubmisa” com imprevisible. A conseqüència de tot plegat, la principal força d’oposició i l’alternativa a Macron és l’extrema dreta lepenista, el Rassemblement National.
Contra la imatge de racisme que en els darrers anys hagi pogut projectar, França –país d’immigració des de fa dos segles– ha mostrat històricament una remarcable capacitat d’integració i d’assimilació. Per exemple, ha tingut primers ministres d’origen judeoportuguès (Pierre Mendès-France), i ucraïnès (Pierre Bérégovoy), i armeni (Édouard Balladur), i catalano-helvètic (Manuel Valls); i un president de la República d’origen hongarès (Nicolas Sarkozy); i desenes de ministres i secretaris d’estat originaris i/o natius d’ultramar.
És cert, però, que les grans onades immigratòries del darrer mig segle llarg, provinents del Magrib i de l’Àfrica subsahariana i associades a la liquidació de l’imperi colonial, han presentat dificultats d’integració molt superiors, degudes al seu mateix volum, a llur guetització en les ara tristament famoses banlieues, a les creixents avaries de l’ascensor social..., i també a unes distàncies culturals que fora hipòcrita negar.
Ja fa alguns decennis, quan la problemàtica que ara incendia periòdicament els barris perifèrics i més deprimits començava tot just a manifestar-se, un veterà polític francès ho explicava a determinats col·legues estrangers. “Tradicionalment –deia– teníem tres grans mecanismes per assimilar la immigració, per convertir immigrats laborals italians, i refugiats polítics de l’Europa de l’Est, i minaires polonesos, o almenys els seus fills, en francesos al cent per cent. Un, que ja havia funcionat amb les minories lingüístiques de dins de l’Hexàgon, era l’escola amb els seus instituteurs, els hússars negres, els veritables sacerdots del culte republicà. Després, hi havia el servei militar obligatori, que acabava de perfeccionar el domini de la llengua única oficial i que uniformitzava durant un any o dos no només els cossos dels joves reclutes, sinó també les ments. I per últim, quan s’incorporaven a la vida laboral a la indústria o els serveis, hi havia la CGT, el gran sindicat sota control comunista, que inculcava a obreres i obrers una determinada cultura reivindicativa, formes de mobilització i de protesta que no consistien a cremar cotxes ni autobusos ni edificis públics, etcètera.
I bé, cap d’aquests tres mecanismes ja no funciona com abans. L’escola pública subsisteix, esclar, però ja no és la que formateja la manera de veure el món d’uns infants i adolescents absorbits per les xarxes socials i, en el cas d’aquells d’origen immigrant, per les televisions via satèl·lit, o via internet, i per tant és del tot incapaç de combatre el comunitarisme... El servei militar obligatori va ser abolit per Jacques Chirac el maig de 1996. I la CGT, perduda l’hegemonia sindical d’antany, és una ombra d’allò que va ser: actualment, sobre 14 milions llargs d’assalariats, reivindica uns 640.000 afiliats...
En aquest marc de crisis múltiples, sembla lícit i pertinent preguntar-se si no fora hora d’abordar una reforma en profunditat del sistema polític francès, d’emprendre la transició des de la Cinquena cap a una Sisena República adaptada als temps actuals. Això, abans que a les eleccions del 2027 o del 2032, una victòria de Marine Le Pen faci bascular cap a la ultradreta l’enorme poder presidencial, amb conseqüències funestes.
