Crisis bancàries: tres Nobels i una incògnita

Cua de carros de tir.
3 min

Enguany, la concessió del premi Nobel d’economia arriba en un moment oportú, quan els vents de recessió bufen fort i quan cal que les autoritats bancàries, econòmiques i monetàries de les grans àrees monetàries del món no s’equivoquin. El premi s’ha concedit per la recerca dels guardonats sobre bancs i crisis financeres. En tots tres casos (Bernanke, Diamond i Dybvig) per articles publicats fa prop de quaranta anys –entre 1983 i 1984– que estudiaven la funció dels bancs, la modelitzaven i en deduïen característiques –fortaleses i febleses– permanents. Bernanke oferia, recorrent molt a la història econòmica, una explicació bancària de la profunditat de la Gran Depressió. Segons ell, si s’haguessin pogut estalviar els pànics bancaris i si s’haguessin salvat molts dels bancs que van desaparèixer, la depressió hauria estat molt menor. La política de la Reserva Federal (dels Estats Units) va ser, entre 1929 i 1933, un desastre, atès que va deixar caure els bancs sense fer res. Simultàniament a Bernanke, Diamond i Dybvig aprofundien en la natura dels bancs, subratllaven la importància de la seva tasca d’intermediació financera entre estalviadors i inversors i observaven que, tanmateix, tenien el risc de patir pànics bancaris. Proposaven que un fons de garantia de dipòsits solucionaria el risc de pànic bancari i milloraria enormement la confiança dels dipositants i el funcionament de l’economia. Posteriorment, insistint en la mateixa direcció, van subratllar la importància que els bancs centrals fessin de prestadors en darrera instància del sistema bancari.

Les aportacions, fetes quan eren molt joves, amb trenta anys o menys i doctorats feia poc, apel·laven a un intervencionisme públic per protegir el funcionament adequat d’un invent extremadament valuós però molt perillós –la banca–. El podem comparar amb l’energia nuclear. La banca té una capacitat extraordinària de promoure el creixement, però una fallida bancària té uns efectes negatius igualment extraordinaris i devastadors. Cal saber-la regular bé. En un ambient desregulador (els Estats Units del president Reagan) tots tres van apostar per mesures que interferien en la lliure acció dels mercats atès que existien el que s’anomenen “fallades de mercat”. Aquestes es produeixen quan els mercats per si sols no troben un equilibri acceptable. En el cas comentat, l’equilibri “fallit” portaria a la desaparició del fenomen i a la ruïna de dipositants, prestataris i banquers. El punt de vista dels recents premis Nobel no va tenir èxit immediat. L’ambient, desregulador i no intervencionista, no era propici. De fet, durant uns vint-i-cinc anys només va interessar als teòrics de la banca. Cada nova crisi bancària mal resolta en algun lloc del món augmentava l’interès pels seus treballs. Finalment, en ocasió de la crisi financera del 2007-2009, el seu punt de vista va triomfar, amb participació directa d’un d’ells –Ben Bernanke– com a governador de la Reserva Federal. Hem sortit d’aquella crisi amb fons de garantia de dipòsits a tot arreu i amb uns bancs centrals que prioritzen garantir que els bancs no facin fallida, tret d’ocasions especials i amb forta tutela de les autoritats monetàries i bancàries.

Ens trobem, per tant, amb un cas de concessió del Nobel d’economia a contribucions que han pogut obrir-se camí en les polítiques públiques. Quan ara ens expliquen en què va consistir la contribució ens podem preguntar: com és que això no es tenia clar abans? En realitat, no és que no es tingués clar, és que hi havia criteris oposats. Moltes autoritats econòmiques ho tenien clar, però moltes altres s’hi oposaven aferrissadament, com és el cas de les americanes entre el 1929 i el 1933. En realitat, el que s’ha guanyat és consens.

Romanen àrees perilloses de dissensió? Dissortadament, sí. Les aportacions dels guardonats no es preocupen pel desajustament temporal entre les necessitats dels estalviadors i les dels inversors. Suposen que els bancs ja el resolen eficaçment. En el món dels teòrics de la banca i en el de les autoritats econòmiques s’ha sortit de la crisi negant que calgui retornar a la vella divisòria entre la banca comercial, que recull dipòsits a curt termini i els inverteix amb préstecs a curt termini, i la banca d’inversió, que recull dipòsits a llarg i els inverteix a llarg. La inestabilitat financera als Estats Units es va disparar quan el 1999 es va derogar la llei que fixava aquesta separació. Em refereixo a la llei Glass-Steagall promulgada el 1933 sota la presidència de Franklin D. Roosevelt com a eina per sortir de la crisi bancària i evitar tornar a caure en una altra. De la crisi del 2007-2009 no se n’ha sortit amb una restauració total o parcial de la llei Glass-Steagall, sinó amb mecanismes macroprudencials. Són molt més sofisticats, però encara hem de comprovar si són prou eficaços. Esperem que no calgui! Però no hi ha precedents...

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats