Es produeix quan coses com la relació de parella o l'economia es deterioren molt de pressa sense que hi hagi causes concretes que ho expliquin. Només es dóna en sistemes complexos: aquells en què el funcionament del tot no deriva de la suma de les parts.
El que la provoca és tan divers i imprecís que no sabem combatre-la amb decisions ordenades i racionals. Tot falla per tot arreu i quan sembla que una cosa s'arregla se n'espatlla una de més greu.
Obre un abisme entre un present que se'ns enfonsa sota els peus i un futur que encara no trepitgem. El que crèiem ja no val i el que creurem està per formular, de manera que si avancem ho fem a les palpentes.
És un procés irreversible que fa insostenible el sistema vigent. Però abandonar-lo ens provoca tant de vertigen que aferrats a la desferra ens entestem a creure que és només una avaria que podrem reparar.
Ens aboca a canvis radicals si us plau per força. Fa que res torni a ser com era. I ens provoca la perplexitat i la sensació d'absurd que deixa la mort d'un ésser estimat.
La nostra incapacitat d'afrontar-la quan encara podia ser canvi gradual s'explica per la necessitat humana d'ignorar els perills no imminents per no haver de viure en el neguit constant.
La crisi va néixer el mateix dia que vam sortir de l'anterior. En les certeses provisionals on ens vam instal·lar ja hi havia les clivelles que ens hem negat a veure fins que el temps les ha convertit en esquerdes que amenacen ruïna.