Si jutgem per l’ànsia de vacances que es detecta en l’ambient, devem estar a prop de la fi del món.
Després d’uns anys foscos, el covid no mata tant, l’economia i l’ocupació creixen, el turisme bull a temperatures mai vistes i el consum de les famílies està un 13% per damunt del 2019 tot i una inflació al voltant del 10%.
Malgrat que les dades econòmiques són bones, com recollia aquesta setmana l’economista Oriol Aspachs, “des que utilitzem Google no havíem escrit mai tants cops la paraula recessió en una recerca a la xarxa”. I és que els núvols negres de tempesta es veuen ja a l’horitzó i la força de la descàrrega dependrà d’alguns esdeveniments avui incontrolables. Les altes taxes d’inflació arribaran, almenys fins al 2023; les previsions de creixement es revisen de l’inicial 3,8% al 2,4% per al 2023, i la situació internacional es complica. Domina la incertesa sobre el control del covid a la Xina i, especialment, sobre l’evolució de la invasió russa d’Ucraïna. Dos esdeveniments de conseqüències globals imprevisibles. Amb l’economia nord-americana frenant i l’Alemanya amenaçada de quedar-se sense gas per fer funcionar la indústria aquest hivern, el carpe diem es respira en l’ambient.
Economia o principis
La guerra s’allarga i el torcebraç amb Putin comença a tenir conseqüències directes sobre la UE, més enllà de l’acollida de refugiats. En té sobre Itàlia, on la posició de Draghi favorable a eliminar la dependència energètica russa i les entrades de divises del Kremlin a compte de les importacions ha topat amb una part del Moviment 5 Estrelles, contrari a enviar armes a Ucraïna i sancionar Rússia. La crisi de govern a Itàlia fragilitza la capacitat de resposta de la UE perquè la dicotomia entre salvar l’economia i salvar els principis no només és damunt la taula de Mario Draghi. Probablement, l’hivern posarà nerviosos molts governs europeus quan hagin de dosificar el consum energètic, però la crisi feia anys que s’estava coent. La guerra ha agreujat l’accés a l’energia tradicional, però Europa estava ja immersa en una transició del sector energètic sense disposar de la tecnologia apropiada. Avui, la UE en el seu conjunt és incapaç d’implementar els canvis al ritme que exigeix, no ja la realitat, sinó els acords polítics sobre la transició energètica. Entre les conseqüències de la guerra podem trobar-nos aviat una discussió sobre les polítiques de reacció a la crisi climàtica que posi en dubte la necessitat o la capacitat de lluitar-hi en contra.
Sánchez i la supervivència
Espanya està en una bona situació relativa pel que fa a l’accés a l’energia gràcies a la ubicació geogràfica i les reserves de gas, però l’hivern també serà fred econòmicament i Pedro Sánchez, master de l’escapisme, ho sap. Després dels pactes migratoris i militars amb l’OTAN, Sánchez ha sabut anticipar que els èxits internacionals no es tradueixen en vots en una situació de deteriorament econòmic i ha actuat en conseqüència.
Expert en supervivència, el president del govern espanyol ha aprofitat el debat de política general per recuperar la iniciativa política i l’agenda. Ha descol·locat el PP amb un gir a l’esquerra perquè la pujada d’impostos a elèctriques i bancs, sense gaire concreció, funciona bé popularment quan l’augment de preus castiga el poder adquisitiu.
Enfortit en l’àmbit internacional, Sánchez encara l’última part de la legislatura amb una ruta que passa per aconseguir aprovar uns pressupostos imprescindibles, una previsible crisi de govern i un rearmament del PSOE en l’àmbit ideològic respecte al PP i UP.
La necessitat dels pressupostos ha facilitat una última oportunitat a la taula de negociació amb ERC. La reunió de desgel després de l’espionatge de Pegasus sembla haver preparat algunes mesures sobre “desjudicialització” o el que algú defineix com “el desmantellament de l’arquitectura repressiva muntada el 2015”.
Sánchez creu que amb els indults i la reducció de la pressió a Catalunya ja ha complert amb la cartera catalana, i abans d’un mes es podrà avaluar si la seva voluntat d’avançar és real.
De moment, la trobada entre presidents va ser un “quedem per a finals de mes”. La part catalana necessita resultats més enllà del traspàs d’una estació meteorològica, i Sánchez, poc soroll i uns pressupostos. La majoria dels catalans, mentrestant, estan preocupats pel futur econòmic, però això serà bàsicament després de vacances. Ho expressava amb altres paraules aquesta setmana un executiu del sector financer ben informat: “Quan Putin premi el botó, que ens agafi borratxos!”
