Gaza: una catàstrofe de salut pública

És difícil explicar què vol dir estar “greument desnodrit”, però quan tens als braços una criatura que és víctima del tipus més letal de desnutrició aguda, ho entens i no ho oblides mai. L’any passat vaig conèixer a l’Afganistan la Wahida, una nena de tres mesos que estava tan desnodrida que amb prou feines notava que la tenia als braços. El seu patiment m’ha deixat una empremta indeleble al cor.

Ara el patiment de Gaza m’està deixant una empremta semblant. La setmana passada vaig visitar l’Hospital Nasser a Khan Younis, al sud de Gaza. A dintre hi vaig trobar un mar de pacients, personal sanitari i desplaçats. I criatures a tot arreu: nens i nenes corrent pels passadissos, descansant als matalassos amb la seva família i recuperant-se al llit. Hi vaig conèixer una noia de 16 anys que rebia tractament per les ferides que havia patit durant el bombardeig del seu barri. Tot i que ha sobreviscut, els metges diuen que no tornarà a caminar mai més.

El personal mèdic feia uns esforços veritablement heroics per salvar la vida dels seus pacients, entre els quals hi havia molts nens. Però ara que ja s’han esgotat gairebé les provisions de combustible, medicaments i aigua, no se sap quant de temps podran continuar oferint ni tan sols les prestacions més bàsiques. Per exemple, a la unitat de neonatologia els diminuts nadons s’aferraven a la vida dintre de les incubadores, mentre els metges es preguntaven preocupats com s’ho farien per mantenir les màquines en funcionament sense combustible.

Aquests nadons, els més petits de Gaza –i també els que encara són a l’úter–, són especialment vulnerables a la creixent crisi de desnutrició i a la perspectiva de la inanició. Després de més de sis setmanes de guerra entre bombes i trets, sense electricitat i amb gairebé tots els passos fronterers tancats, el milió de nens de la Franja pateixen inseguretat alimentària i afronten el que aviat podria convertir-se en una catàstrofe de salut pública.

Les provisions d’aliments nutritius pràcticament s’han esgotat. Les botigues estan tancades i als carrers de Khan Younis hi vaig veure piles d’escombraries on abans hi havia parades de menjar. La setmana passada el molí d’Al-Salam, a Deir al-Balah, va ser bombardejat i es va veure obligat a tancar. Era l’últim molí fariner en funcionament a la Franja. Tota la producció local de farina ha quedat paralitzada a tots els efectes.

L’acord per a l’alliberament d’ostatges anunciat a grans trets dimarts inclouria un alto el foc de com a mínim quatre dies i, segons es diu, permetria que noves remeses d’ajuda humanitària bàsica arribessin a la població de Gaza, que la necessita desesperadament. Però si volem salvar vides i garantir que els gazatins, sobretot els nens, es mantinguin sans i posar fi als problemes sanitaris que els amenacen, nosaltres, les organitzacions humanitàries, hem d’estar autoritzades a introduir a Gaza aliments de qualitat, subministraments nutricionals essencials, aigua i combustible, en una quantitat suficient per cobrir unes necessitats que no paren de créixer. I, quan es reprenguin les hostilitats, ens han de permetre continuar distribuint sense riscos aquests recursos.

Sense una quantitat suficient d’aliments nutritius, la malnutrició es propagarà a gran velocitat i la població pot arribar a morir de fam. Els riscos lligats a la inseguretat alimentària s’agreugen a causa de l’extrema escassetat d’aigua potable. Segons les normes humanitàries internacionals, una persona necessita un mínim de gairebé quatre litres d’aigua neta al dia per beure i satisfer les necessitats personals bàsiques.

A Gaza aquesta norma està lluny de complir-se: al voltant del 96% de l’aigua es considera no apta per al consum humà. El bombeig d’aigua i el tractament d’aigües residuals han deixat de funcionar per falta de combustible. La gent ha de recórrer a fonts d’aigua insegures, salades o contaminades.

Aquestes condicions, quan es combinen amb els desplaçats i l’amuntegament als refugis, pot desencadenar ràpidament brots de malalties que amenacen tothom, sobretot les criatures desnodrides. Des de mitjans d’octubre s’han notificat més de 71.000 casos d’infeccions respiratòries agudes i més de 22.000 d’infeccions diarreiques en nens de menys de 5 anys. I sense aigua neta, les instal·lacions sanitàries no poden oferir un tractament adequat als que el necessiten, ni mantenir unes mesures bàsiques de prevenció i control de les infeccions.

Les conseqüències d’aquesta crisi no afecten només els supervivents de la guerra, sinó també els que naixeran després. Les Nacions Unides calculen que a Gaza 50.000 embarassades –5.500 de les quals pariran previsiblement el mes que ve– ja no poden accedir a serveis bàsics de salut prenatal i nutrició. Les dones malnodrides tenen més probabilitats de morir i patir complicacions durant l’embaràs i el part. També és més probable que els seus fills neixin massa petits, massa prims i vulnerables a la desnutrició, les malalties i la mort. Més de 105.000 mares lactants malden ara a Gaza per alimentar-se i poder donar el pit als seus fills. Les nostres anàlisis demostren que aproximadament la meitat de tots els retards de creixement que es presenten a la primera infància s’originen durant l’embaràs o els sis primers mesos de vida, un moment en què (a falta de llet maternitzada, actualment molt escassa a Gaza) la nutrició del nadó depèn totalment de la seva mare.

Preveiem que, els pròxims mesos, l’emaciació infantil, el tipus de desnutrició més amenaçadora per a la vida dels nens, podria augmentar a Gaza gairebé un 30%. Cinc mil d’aquests nens podrien patir emaciació greu, és a dir que una pèrdua de pes perillosa i uns sistemes immunitaris molt debilitats els posarien en perill imminent de mort, fins i tot per malalties com el refredat comú, altres infeccions respiratòries i la diarrea. Aquestes previsions són moderades; com més s’allarguin el conflicte i el setge, més pujaran aquestes xifres.

Sense alimentació i atencions terapèutiques urgents, els nens greument desnodrits potser no sobreviuran. I encara que sobrevisquin, el seu estat de salut pot interrompre el seu creixement físic i el desenvolupament cognitiu, amb efectes irreversibles a llarg terme per a la gran majoria d’ells. Els nens amb desnutrició i creixement retardat tenen més probabilitats de desenvolupar, d’adults, problemes de salut crònics, i poden presentar uns nivells més baixos de rendiment escolar i seguretat econòmica.

Ja abans de la crisi actual hi havia a Gaza uns 30.000 nens de menys de 5 anys amb creixement retardat, i més de 7.600 patien desnutrició aguda. Ara la violència ha tancat els serveis de prevenció, detecció i tractament de la desnutrició, que salvaven vides i que abans arribaven a 340.000 nens de menys de 5 anys. Ara que ja no estan operatius els hospitals ni els centres de salut i que els programes de nutrició han deixat de funcionar, no podem oferir als nens desnodrits els serveis de prevenció i tractament que necessiten amb urgència.

Al món de les organitzacions humanitàries diem molt sovint la frase “el temps és essencial”, potser fins a tal punt que ha perdut la capacitat de transmetre una sensació d’urgència. Però aquesta és exactament la situació en què ens trobem actualment a Gaza. Si ara no els oferim uns serveis correctes d’alimentació i atenció sanitària, aigua potable i sanejament, els nens i les dones moriran.

Els nens de Gaza ja han suportat massa morts i patiments. Segons el ministeri de Salut de la Franja, dirigit per Hamàs, aquestes últimes set setmanes han mort com a mínim 5.600 nens i prop de 9.000 han resultat ferits a causa de l’actual conflicte. No podem permetre que aquesta esgarrifosa xifra creixi, sobretot quan les solucions són tan evidents: cal un accés humanitari constant, segur i sense impediments als civils allà on siguin, per introduir a Gaza suplements nutricionals essencials, combustible i més ajuda humanitària. Els retards costaran vides.

Les parts implicades en el conflicte poden impedir que aquesta crisi nutricional es converteixi en una catàstrofe per al milió de nens de Gaza. Insto els uns i els altres a donar-nos l’espai necessari per fer la nostra feina a fi que puguem entregar a aquestes criatures l’ajuda que necessiten i es mereixen.

Copyright The New York Times