Crisi? Quina crisi?

Segons el discurs oficial, Espanya és una democràcia plena, madura, irreprotxable. Bé, la conducta del rei emèrit sí que mereix alguns retrets, però es tracta de comportaments personals que no afecten per res la salut de les institucions. Una democràcia pletòrica, doncs, en la perifèria de la qual va aparèixer fa alguns anys un tumor maligne, l’independentisme català, que està essent extirpat a base de cirurgia cruenta i ha de ser cauteritzat amb ferro roent. Entretant, i per culpa òbviament de l’independentisme, Catalunya és –cito alguns dels corifeus locals del discurs oficial– un fangar aclaparat per la decadència econòmica, cultural i moral, malgovernat pel victimisme permanent i, a sobre, abocat al despoblament. Sí, perquè –segons un d’aquests corifeus– d’aquí “en fugirà tothom que pugui” (sic).

Llàstima que la realitat s’entesti a complicar i desmentir un relat tan edificant. Allò que va malignitzar, des del 2012, el plet català no va ser la reivindicació autodeterminista, sinó la resposta irada, intemperant, criminalitzadora i, finalment, repressiva de l’establishment espanyol, que no va deixar cap escletxa per a un tractament conservador –és a dir, políticament negociat– del problema. És aquesta brutalitat de la rèplica dels poders espanyols –primer els mediàtics, després els judicials, més tard els policials i polítics...– la que ha convertit un problema seriós, però gestionable democràticament, en un càncer que està fent metàstasi sobre el conjunt del sistema de 1978.

Després d’haver insultat i caricaturitzat fins a la deshumanització els dirigents del separatismo català, la premsa madrilenya ha acabat aplicant el mateix tracte a Pedro Sánchez i als seus aliats comunistas, chavistas, golpistas i sediciosos en general. La crisi del bipartidisme PP-PSOE té causes pròpies, esclar, però no hauria mostrat les mateixes característiques sense el conflicte de Catalunya. Ciutadans no hauria irromput en l’escenari estatal amb la força amb què ho va fer el 2015 sense haver-se carregat abans d’energia en la lluita antiseparatista dels tres o quatre anys anteriors. Podem no seria per als socialistes un soci tan incòmode si, sota la taula del consell de ministres, no hi hagués posat hipòtesis com l’indult o l’amnistia dels presos polítics catalans, la celebració d’alguna forma de consulta a Catalunya, etcètera. Pel que fa a Vox, ¿què és el partit d’Abascal més que la traducció político-electoral del tan celebrat "¡A por ellos!" de la tardor de 2017? ¿Cal recordar que, abans d’aquella data, Vox no havia passat del 2% dels vots en cap mena de convocatòria electoral?

Això per no parlar del brutal desgast no tan sols de la institució monàrquica, sinó també de la figura de Felip VI; pels escàndols del seu pare, sí, però també pel seu capteniment davant la crisi d’octubre de 2017. O del llenguatge guerracivilista que s’ha fet present en l’àgora pública com mai abans des de fa quatre dècades; aquell llenguatge que –per exemple– demana “afusellar 26 milions de fills de puta”, sense que la Fiscalia hi trobi el menor indici de delicte d’odi...

Tanmateix, si algú de bona fe encara s’empassava la faula de l’Espanya-democràcia-plena contraposada a la Catalunya-fangar, potser en el curs de la setmana passada deu haver obert els ulls. Em refereixo, per descomptat, a la trepidant seqüència de la moció de censura a Múrcia, la convocatòria –impugnada– d’eleccions anticipades a Madrid, l’opa hostil del PP sobre Ciutadans, el revival aznarista personificat en Isabel Díaz Ayuso amb el sinistre Miguel Ángel Rodríguez al darrere, el cop d’efecte d’Iglesias, etcètera.

Si determinats observadors van considerar un signe de decrepitud institucional que el passat 14-F català el fixessin uns jutges, ¿què diran ara del 4-M madrileny validat per un tribunal, naturalment a favor del PP? I els fariseus de la inestabilitat política de la passada legislatura catalana, ¿què opinen de l’espectacle que ens ofereix la regió de Múrcia amb els seus trànsfugues, els intents creuats de comprar diputats aliens, la transformació del joc parlamentari en una subhasta mafiosa? Tots els Coscubielas i altres verges vestals de l’esquerranisme genuí, tan aguts a l’hora de detectar l’extrema dreta dins dels rengles de l’independentisme, ¿què diran quan, de resultes d’aquesta crisi de març, la Comunitat de Madrid sigui governada pel PP neoaznarià i Vox? ¿A qui donaran la culpa, a Puigdemont? ¿O afirmaran que, vist que defensa –com ells– la unitat d’Espanya, Vox no és ben bé extrema dreta sinó, com va dir algú de la seva corda, “democràcia cristiana”?

Qualificats analistes veuen darrere d’aquest terratrèmol quaresmal el propòsit de Pedro Sánchez de desprendre’s dels aliats de la investidura i substituir-los per Ciutadans, si és que els taronges en surten vius. Em sembla un diagnòstic prematur. Per la meva banda, em conformaria si, de la no gens exemplar batalla política en curs, alguns n’extraguessin una visió menys autocomplaent del panorama polític estatal; un reconeixement que el règim del 1978 es troba en veritable crisi. No perquè ho diguin els independentistes, no, sinó perquè els símptomes de descomposició ja són indissimulables.

Joan B. Culla és historiador.