Guerra. La invasió russa d’Ucraïna ha estat l’escenari inesperat del 2022, que ha acabat determinant l’acceleració de la confrontació entre els grans poders globals i el procés d’erosió de l’ordre post-1945. L’entrada dels tancs russos, el 24 de febrer d’aquest any, més enllà del Donbass, va transformar un conflicte violent, que el món havia decidit mirar-se de lluny, en una crisi bèl·lica de dimensions globals. La guerra és la força centrífuga que ha accelerat la incertesa geopolítica i el malestar social; que ha impactat en les dependències energètiques, en les persistents disrupcions en la cadena mundial de subministraments, en l’encariment dels preus i en el dret a l’alimentació.
Des del 24 de febrer, els paradigmes de l’arquitectura de seguretat, tant global com europea, han canviat dràsticament. D’una banda, hem assistit a una revitalització del paper de l’OTAN; i, de l’altra, les imatges del retorn de la guerra a Europa acceleraven la percepció de descomposició del sistema de seguretat internacional. L’agressió russa, a més, ha portat també un nou desacomplexament pel que fa al recurs a l’amenaça nuclear —tot i que sigui, per ara, només retòrica—, i la tensió armamentista s’ha afegit a la competència comercial, tecnològica, econòmica i geoestratègica que ja definia les relacions entre els Estats Units i la Xina. Ens trobem, doncs, davant un món en el qual “la fragilitat impregna des de la seguretat col·lectiva fins a la supervivència individual”. Així ho descriu el document presentat pel CIDOB, el centre de relacions internacionals de Barcelona, que recull els “deu temes que marcaran l’agenda internacional” durant l’any que ve.
Pandèmia. Ens trobem davant un nou procés de canvi estructural que no sabem encara on acaba. Immersos en un escenari continuat de vulnerabilitat i incertesa que es configura com la nova normalitat. Si el 2023 el món havia de començar a notar el veritable abast i la profunditat de l’impacte global de la guerra, les notícies que ens arriben des de la Xina ens recorden, una vegada més, l’acumulació de crisis obertes que arrosseguem. Amb la flexibilització de les mesures de covid zero de Xi Jinping, que havien mantingut la població sota confinaments estrictes durant gairebé tres anys, l’amenaça del retorn de la pandèmia revifa: 250 milions de contagis de covid-19 en només vint dies. 37 milions d’infectats en només un dia (dimarts de la setmana passada). I aquestes són les xifres conegudes. La Xina s’afanya per augmentar, un altre cop, el nombre de llits a les unitats de cures intensives, la quantitat de metges i personal sanitari disponible i les existències de medicaments; i nosaltres no podem evitar reviure algunes imatges borroses d’un altre Cap d'Any, el del 2019 al 2020.
Incertesa. El diccionari Collins ha decidit que la paraula de l’any 2022 és permacrisi: un neologisme que intenta definir aquest “període prolongat d’inestabilitat i inseguretat” provocat per una concatenació de successos que han anat impactant sobre la nostra realitat. Estem instal·lats en la crisi permanent. Però a cada nova urgència o esdeveniment inesperat augmenta també la pressió dels governs per limitar riscos.
Vivim amb una sensació d’esgotament: s’acaba el temps per revertir el canvi climàtic; escasseja la solidaritat; perdem capacitat adquisitiva per fer front a les nostres necessitats més bàsiques; l’estrès hídric guanya terreny, i ens sobra, sobretot, sensació de fragilitat.
