Crisi de model i humanitats
Si la crisi del "model Barcelona" ha acabat posant al descobert les febleses de tota la societat, com afirmava Miquel Puig dissabte passat, és perquè, a desgrat dels líftings i la fotogènia mediterrània, la seva "estructura profunda" era el model desarrollista dels anys 60, guarnit, aquest cop, de retòrica cosmoesquerrana. A la base del "boom" hi havia, una altra vegada, la construcció i l'hostaleria, impulsades ara també per la immigració massiva de personal poc qualificat, imprescindible -deien els entesos- per assegurar les pensions dels autòctons. Resultat? Un atur del 25% que afecta especialment aquest col·lectiu, la dilapidació de llocs de treball de valor afegit i l'èxode de joves preparats per inserir-se en una economia basada en la producció i el coneixement. Cap altra ciutat ha viscut tant de temps de la fantasia olímpica, oblidant que el diner no és un valor en ell mateix sinó la mesura comuna dels valors, la vara que ens permet posar en diàleg l'esforç i les necessitats. Com un adob mal aplicat, el flux de capital financer ha cremat escrúpols de tota mena, o sigui les arrels de la vida social, i el reflux descobreix un desert de ciment, vides arruïnades i institucions podrides. Però la política no és l'únic que està corcat. L'urbanisme i l'arquitectura són un desastre irreparable. Un grapat d'icones signades dissimulen centenars de milers de capses de dormir comercialitzades a preus de fantasia que han acabat escanyant moltes famílies, però han servit per blanquejar milions i finançar les festes majors, públiques i privades, d'alguns polítics municipals. Tot el que abastava el model s'ha tornat indigerible: un comerç de preus extractius i servei al client vexatori; transports públics abandonats al vandalisme i encarits en consonància; una ciutat vella presa pel turisme de samarreta i gelat. I val més callar sobre l'ensenyament, que és la mare dels ous, juntament amb la mal anomenada cultura de l'oci . Res d'això és efecte de la crisi; en tot cas n'és un símptoma i en complica la sortida.
S'ha dit que la crisi podria ser una oportunitat per a les humanitats. Ho dubto. La gangrena ve de lluny. Quan vaig marxar als Estats Units ja fa la fotesa de trenta-set anys, un empresari enriquit per la bombolla immobiliària dels primers anys setanta va censurar-me que malgastés una beca (que no era precisament catalana o espanyola) per estudiar "lletres". Dubto que en aquest sentit l'empresariat hagi canviat gaire des d'aleshores. I no és que les carreres de "lletres" no hagin de justificar-se, però certament no amb criteris importats d'altres esferes. Per dir-ho molt esquemàticament: si se l'hagués sotmès a la llei de l'oferta i la demanda, ¿algú creu que la cultura antiga hauria sobreviscut l'Edat Mitjana i esclatat en l'humanisme del Renaixement? ¿I com hauria revingut el racionalisme a Occident si la filosofia hagués penjat del gust popular? ¿Haurien emergit el dubte sistemàtic cartesià i el principi de Pascal si aquests filòsofs haguessin estat engavanyats per quotes de productivitat o criteris de lucre? La filosofia crítica, que obrí la porta als avenços científics posteriors, ¿s'hauria articulat sense la disciplina interior d'un home sedentari com Kant? ¿I com s'hauria incorporat a la cultura l'inconscient, abandonat fins llavors a les patologies histèriques, sense la passió temerària d'un jove doctor jueu a la Viena catòlica i antisemita de principi del segle XX? No parlo d'obres concretes, sinó de les condicions de possibilitat d'adveniments posteriors, incloent-hi els de semiciències com l'economia o les mal anomenades ciències empresarials. Però si la filosofia és una ciència dels límits del coneixement, seria un error aïllar-la com a disciplina més pràctica i, per tant, més respectable, que la resta de les humanitats. La filologia, en tant que ciència del llenguatge, és una forma de coneixement encara més radical, i la literatura, entesa com a anàlisi discursiva del llenguatge que es replega sobre ell mateix, és una disciplina complexa, que convindria no devaluar amb el prejudici d'un model matemàtic universal del coneixement, que en realitat sols és aplicable a un orbe mental considerablement restringit.
¿Produirà la crisi de l'actual model de creixement una catarsi i una renovació? Si la importància de l'inconscient en les humanitats -més que no pas en la psicologia acadèmica- és que ens posa sobre la pista d'un espai ignorat pels models adquirits i ens alerta que sempre cal anar més lluny dels coneixements establerts, el fet converteix les humanitats en el terreny ideal per adequar el pensament a aquesta apertura infinita. Com em deia un altre empresari -econòmicament astut però personalment groller- per qui vaig treballar com a professor de primera volada en una infecta acadèmia privada de Barcelona: el problema amb la literatura, Resina, és que no s'acaba mai.
