La crisi, l'austeritat i la divisió penalitzen CiU
PolitòlegVivim temps convulsos, i la gran volatilitat del vot i de la intenció de vot n'és un reflex. El terrabastall de les eleccions del 25-N, només dos anys després de les anteriors, podria ser només el començament d'una reestructuració a fons del mapa polític i el sistema de partits. De moviments de fons n'hi ha en la majoria de països del sud d'Europa, immersos en una crisi sense final a la vista. A Catalunya, però, no cal ser gaire agosarat per dir que el procés cap a l'exercici del dret a decidir afegeix complexitat i inestabilitat a la situació.
El CEO presentat ahir és la segona enquesta consecutiva que preveu un sorpasso d'ERC a CiU. Una hipòtesi que fa només tres anys semblava impossible i que, en canvi, avui és ben plausible. Les enquestes d'intenció de vot, com hem après, cal prendre-les amb precaució, sobretot fora de període electoral, quan els ciutadans no es veuen confrontats amb la necessitat de prendre efectivament una decisió de vot i poden respondre en funció d'impulsos volàtils. El fet, però, és que aquestes dades -i sobretot quan diversos estudis coincideixen- apunten tendències en l'opinió pública que convindria no menysprear.
Tan important com les dades, però, és la batalla per interpretar-les. Ja des de les últimes eleccions i sobretot des que les enquestes assenyalen una gran desfeta de CiU, s'han posat en circulació lectures per a tots els gustos de les causes de l'erosió. És ben legítim voler portar l'aigua al propi molí, però les anàlisis haurien d'aguantar el contrast amb les dades. Assenyalar la pretesa radicalització sobiranista de Mas com la causa principal de la desfeta de la federació és precisament una de les interpretacions que no concorden amb les dades. El grup més nombrós d'electors de CiU que ara no li mantindrien el suport és el dels que optarien per ERC (14%), seguits dels que no saben què farien (10%) i dels que s'abstindrien o votarien en blanc (9%).
Així doncs, la hipòtesi més plausible és, més aviat, que són els dubtes i les contradiccions internes sobre el procés, a més de la política socioeconòmica, el que dessagna CiU. Els moviments cap a l'esquerra i cap a l'independentisme són la tendència política més identificable, mentre que l'alienació d'una part de l'electorat probablement respon a causes molt heterogènies però, en tot cas, no és un fenomen català.
Crisi dels partits establerts
Més enllà de la desfeta convergent, però, detectem una tendència general de desgast del que podríem considerar partits d' establishment : reculen CiU, el PSC i el PP, i avancen ERC, Ciutadans, la CUP i, lleugerament, ICV. Aquest és possiblement el moviment de fons més important, que també es tradueix en un desgast del bipartidisme espanyol.
El sistema de partits que ha dominat Catalunya -i Espanya- des de la Transició mostra grans símptomes d'erosió. El procés sobiranista, la crisi econòmica, les dures polítiques d'austeritat i els escàndols de corrupció configuren una tempesta perfecta que pot deixar el pròxim Parlament català completament irreconeixible. Els partits tradicionals s'han resistit a canviar, i potser serà l'electorat qui els canviarà.
Tot i que probablement falta força temps per a les pròximes eleccions, fa l'efecte que els laments i els cants de sirena de la vella política no seran suficients per preservar el vell statu quo . S'acosten temps apassionants.