La crisi de les galeries d'art

Aquests dies, a Barcelona, s'ha fet una trobada internacional de galeries d'art amb la finalitat de debatre la crisi econòmica i estructural que les hipoteca i mirar de trobar estratègies per revifar-les. De fet, les galeries -aquests comerços encarregats de mostrar i introduir l'obra dels artistes a la societat- viuen desorientades, i no es veuen pas amb cor de fer un tomb per desvetllar complicitats noves i efectives.

D'entrada, el fenomen de la globalització les aboca a adreçar-se a un públic virtual, nebulós, que els imposa la tasca d'inventar un joc malabar de relacions incertes, sense caliu i mancat -ara com ara- de regles fiables. A més, cal afegir-hi que l'art que es fa avui -sovint el més genuí, el més autènticament poètic- és de mal conservar i, consegüentment, de mal especular-hi. Difícil d'oferir-lo com a negoci. I encara un darrer fet: l'art capdavanter és un art que, explícitament, proclama com a retret que no sap què vol ser , com si aquest clam fos la cèl·lula que, empàticament, reflectís la realitat actual. Al capdavall, aquesta negació és un incís que possiblement el perfilarà dins la història, com un distintiu constituent d'aquest temps.

D'una manera generalitzada, aquest art es nega a ésser exposat a les parets com exigia per tradició la pintura. Se satisfà d'ésser llegit: no pas d'ésser entès plàsticament -és a dir, absorbit directament pel cervell, dels ulls estant-, sinó recitat com un simple text o interpretat com una acció teatral. Capit no pas emotivament, ans intel·lectualment; argumentalment explicable i, doncs, sense possibilitat de llarg recorregut formal. És un art amb una força crítica que es desfà, sovint, en un ventall d'acudits insubstancials o de mimètics reflexos sociològics. Totes aquestes qüestions, i moltes més, obliguen els rigorosos professionals d'aquest ofici a viure en estat d'alerta, a fer l'esforç de veure-hi , des de la lletositat que emboira el camí.

Presentada la situació, des de la meva perspectiva d'artista, goso de suggerir unes ingènues recomanacions per tal que els nous envits no enceguin ni facin perdre la carta de navegar a ningú. D'entrada, recomano als galeristes que no ho fiïn tot a les noves tecnologies ni es deixin subjugar pel poder del màrqueting, ans mirin d'aprofundir la raó secreta de l'art. A final del segle XX, Italo Calvino, en les famoses Converses americanes , ja explicava com seria l'art del nostre segle. No en dibuixava les formes ni n'avançava les raons justificatives. Deia que allò que el sostindria seria el mateix moll que sempre l'havia sostingut. Que el que donaria el punt al nou art serien els mateixos ingredients amb què sempre havia estat cuinat.

M'atreveixo a predir que sols reeixiran aquelles galeries regides per gent amb nas, ulls i cor, és a dir, per tipus de fina percepció, atents, curiosos i generosos, que treballin amb il·lusió i rigor. Que tinguin una fe infatigable en el poder -aparentment inútil, però transformador- de l'art; gent que disposi d'un arrelat sentit estètic. És sobre aquest terreny que s'ha de bastir l'estructura professional, avui imprescindible per situar-se al món. Perquè el nostre ara va tan de pressa que si els fonaments de qualsevol cosa només recolzessin sobre l'afany de lucre, la moda o les tècniques publicitàries, aquest terreny -fràgil i argilós- l'engoliria com un xuclador. Els professionals del comerç de l'art han de saber que el talent artístic no consisteix a ser al món, sinó a dir-lo , ço és, inventar-lo. Inventar-lo no pas com una novetat, sinó tan arcaic com sigui possible.

Abans de cloure aquest article, deixeu-me retre homenatge a un dels galeristes més entranyables de Barcelona, el senyor Paco Rebés, que als noranta anys continua treballant amb una il·lusió que arriba a l'ànima. Sempre cerca l'obra que l'emocioni i viatja allà on calgui per atènyer-la i, després, poder oferir-la a un futur comprador, talment un present. I treballa, no pas per fer-se ric, ans per obtenir els mitjans que li permetin de continuar descobrint meravelles que el faran xalar com un nen.