Una crisi financera ‘made in China’?

Evergrande, la segona gran immobiliària de la Xina, aparentment no pot pagar els 300.000 milions de dòlars que deu a bancs, bonistes, empleats i proveïdors. El gegant immobiliari trontolla al caire de la fallida i el món es veu obligat a contemplar un panorama que mai s’hauria plantejat de debò: una crisi financera made inChina.

Els observadors s’han afanyat a trobar paral·lelismes entre la debacle d’Evergrande i les crisis anteriors. N’hi ha que la comparen amb la fallida del banc nord-americà d’inversió Lehman Brothers, que el 2008 va desencadenar una gran crisi bancària i financera. D’altres recorden la bancarrota de Long-Term Capital Management el 1998, que no es va arribar a consumar gràcies al rescat de la Reserva Federal dels Estats Units. D’altres citen també l’esclat de la bombolla immobiliària del Japó als anys noranta. Però la realitat és que cap d’aquests casos ens ajuda gaire a entendre la situació d’Evergrande, a causa de les peculiaritats del sistema bancari i financer de la Xina, impulsat per polítiques públiques i no pels mercats.

Mentre que un país com els EUA pot procedir a un rescat quan el col·lapse financer sembla imminent, la Xina intervé tot sovint en els mercats de capitals i tolera pocs riscos per a l’estabilitat financera. Les autoritats monetàries de Pequín, per tant, estan molt familiaritzades amb la gestió dels problemes financers de les empreses nacionals: protegeixen del contagi les que estan en dificultats, garanteixen préstecs de baix cost i ofereixen rescats selectius.

Quan planifiquen aquests rescats, és força improbable que les autoritats xineses s’amoïnin gaire per plantejar-se si una empresa és “massa gran per fer fallida”, com van fer les autoritats nord-americanes dies abans de la bancarrota de Lehman Brothers. La Xina s’estima molt més córrer riscos de tipus moral que posar en perill l’estabilitat financera.

Partint d’aquesta base, probablement podem donar per fet que la Xina intervindrà per gestionar el col·lapse d’Evergrande. Però, de tota manera, aquest episodi deixarà dues grans cicatrius en l’economia xinesa.

En primer lloc, com que els inversors estrangers no tindran cap protecció, la confiança rebrà un fort cop, sobretot al mercat offshore de la Xina, especialment desemparat davant dels riscos d’Evergrande. Els rendiments dels bons porqueria en dòlars de la Xina han pujat fins a un 15%, el màxim en aproximadament una dècada. Des de la seva creació el 2010, el mercat creditici offshore ha sigut fonamental per a l’estratègia xinesa de convertir el iuan renminbi en una divisa internacional líquida i d’ús lliure, perquè permet esquivar els controls interns de capital. Però els inversors estrangers s’han mostrat extremadament cautelosos a l’hora de comerciar amb actius denominats en renminbis en aquest mercat. Tota aquesta història d’Evergrande els farà recelar encara més.

La segona cicatriu es veurà en l’economia real. El sector immobiliari xinès representa gairebé el 30% del PIB del país, en comparació amb el 19% dels EUA. I el valor afegit immobiliari constitueix al voltant del 6,5% del PIB xinès. Per tant, la implosió d’Evergrande podria tenir greus conseqüències per a l’ocupació i el creixement. Si provoca una caiguda dels preus de les accions i de les propietats immobiliàries -l’habitatge suposa el 78% dels actius xinesos, davant del 35% dels EUA-, la confiança del consumidor i, per tant, el consum també poden baixar.

La pregunta és si la Xina serà capaç de contenir la crisi d’Evergrande i impedir que les seves conseqüències s’estenguin als mercats financers mundials. De moment, sembla que Pequín aconseguirà circumscriure el problema al seu territori. Segons aquest argument, encara que Evergrande faci fallida, el sistema bancari i financer xinès és prou sòlid i resistent per superar-ho. A més, les mesures polítiques adoptades en resposta a qualsevol inestabilitat segurament serien eficaces i comparables, per la seva celeritat i abast, amb la decisió presa el 2008 per la Reserva Federal per protegir el sistema bancari nord-americà. Hi ha diversos instruments polítics, com ara la flexibilització monetària i fiscal.

Però no es pot garantir que l’adopció de mesures no es posposarà als esdeveniments, amb consideracions polítiques que podrien impedir una intervenció. En aquest cas, la resta del món en notaria els efectes.

Des de la gran crisi mundial del 2008, el sistema financer xinès ha crescut fins a convertir-se en un dels més grans del món, amb uns actius financers que representen gairebé el 470% del PIB. I s’ha integrat més amb la resta del món mitjançant fluxos d’inversió i préstecs directes. Però, tot i que el sistema financer xinès té ara una importància sistèmica, no sabem del cert si la xarxa de seguretat financera internacional -alimentada per institucions multilaterals, sobretot l’FMI- ha crescut prou per resoldre aquest problema.

Es calcula que actualment aquesta xarxa de seguretat puja a uns 2,7 bilions de dòlars (corresponents a recursos financers disponibles d’una manera immediata, sense incloure-hi els ja compromesos prèviament). Aquesta xifra està per sota de les reserves de divises de la Xina, que en aquests moments són d’uns 3,2 bilions de dòlars. ¿N’hi hauria prou amb això per evitar el desastre en cas d’una crisi sistèmica d’origen xinès? ¿Els Estats Units -el principal accionista de l’FMI- acceptarien que el Fons concedís l’ajuda i els recursos necessaris per aturar aquesta crisi?

Per sort, aquest escenari sembla encara poc probable. Però no s’ha de descartar. Al cap i a la fi, quants esdeveniments que semblaven poc probables no s’han fet realitat aquestes dues últimes dècades? Com a mínim, la crisi d’Evergrande ens hauria d’alertar sobre el nostre excés de confiança davant dels riscos financers mundials. Hem de fomentar la resiliència, i no polititzar l’arquitectura financera multilateral. I si una crisi financera sistèmica acaba esclatant a la Xina, hem de saber qui i com intervindrà per rescatar la resta del món.

Copyright Project Syndicate