Fa temps que França sap que ha perdut pes i sobretot influència a nivell internacional. Entre la França o més aviat el París que jo coneixia de finals dels anys 70, on la ressaca del 68 havia provocat una ebullició d'idees important, i el París actual, on es comencen a veure senyals de recuperació intel·lectual, o almenys, preocupació i consciència de la influència perduda, han passat quasi trenta anys que han provocat un cert tuf de decadència.
Ara, però, veig signes de recuperació. Fa un parell d'anys que el ministeri d'Afers Estrangers i la Fundació Maison des Sciences de l'Homme van posar en funcionament el Collège d'Études Mondiales amb l'objectiu de refrescar el pensament local amb professors de Princeton, London School of Economics o el Max-Planck. O el llibre recent de Jacques Attali, Urgències franceses , escrit amb la intenció d'ajudar a prendre consciència que el que passa avui és una qüestió de vida o mort per a la democràcia i per a França, al mateix temps que proposa una sèrie de reformes precises. El llibre és un veritable programa d'acció per impedir que "altres forces, per desgràcia molt fosques, no ens imposin prendre un camí semblant, però al pas de l'oca".
Aquesta és la qüestió. Davant de la desorientació de dreta i esquerra, del descrèdit dels polítics i de les institucions, hi ha l'ombra del feixisme. Dins d'aquest context de reflexió, cada setmana Le Monde ofereix una plana a un intel·lectual francès o estranger perquè reflexioni en forma d'article o d'entrevista sobre l'estat del país i la seva possible evolució. Diumenge passat, publicava una entrevista a Zeev Sternhell, historiador militant d'esquerra i pacifista, especialista en la història del feixisme, atacat per part de la historiografia oficial francesa i autor d'un llibre de referència publicat a Gallimard: Ni dreta ni esquerra .
Sternhell compara la situació actual amb la França dels anys 30: qüestionament de les elits polítiques, negocis i corrupció, pujada de l'extrema dreta, racisme i antisemitisme. Una certa crisi moral i un sentiment d'incertesa i una idea difusa que la democràcia s'ha transformat en una cortina de fum que amaga el veritable poder, el del diner, el que en els anys 30 es coneixia com a poder ocult.
I tot això en un context on els polítics són vistos com a instruments dels seus partits i, per tant, amb una influència intel·lectual nul·la, i on els intel·lectuals, en nòmina dels mitjans de comunicació, han emmudit, o han perdut el seu esperit crític.
Els francesos es pregunten si el concepte elit conjuga necessàriament amb tràfic d'influències (Tapie), prostíbuls (DSK) o canvis sobtats de nacionalitat per pagar menys impostos (Depardieu) i en general s'observa una por popular i també intel·lectual a la immigració. El clima és semblant al dels anys 30 amb la diferència que ara no hi ha una alternativa clara al sistema, ni a l'esquerra (comunisme) ni a la dreta (feixisme), o el que és pitjor, el mateix concepte dreta i esquerra ha perdut el sentit que tenia aleshores i, de moment, l'únic recanvi que ha sorgit ho ha fet des de la base, des de la mateixa societat. La gent té alternatives i comença a viure d'una altra manera, però com ens recorda Sternhell, la temptació feixista és part integrant de la cultura europea i sembla que no vam quedar immunitzats del desastre l'any 1945. És veritat que els partits d'extrema dreta són encara minoritaris, però també és veritat que l'any 1928 a França els nazis van tenir només un 3% de vots en les eleccions generals.
En definitiva, la rentrée política francesa està marcada per la preocupació per la manca d'alternatives deguda al rebuig de la forma actual de democràcia, que implica que partits, eleccions i institucions siguin inútils i incompetents per defensar els interessos i els valors de la gent. Això, d'una banda, dóna possibilitats a l'extrema dreta, però, de l'altra, també dóna possibilitats al que algú ja ha batejat com a revolució rizomàtic a, un moviment de base que reclama transparència, meritocràcia i absència de corrupció, perquè com deia la pancarta dels 15-M, "No és una crisi, és que ja no t'estimo".
Per mi, el més important a retenir, i més en els moments que estem vivint a Catalunya, són dues coses. La primera és recordar que la democràcia no és només el sufragi universal, anar a votar, o quedar lligats de per vida a una Constitució. Democràcia és, fonamentalment, el respecte als drets de l'home. La segona és que trobo a faltar un debat intel·lectual obert i profund sobre les nostres pròpies urgències nacionals, econòmiques, socials, educatives o de tots aquells temes que ens han de conduir cap a la construcció d'un nou país. Un debat que s'enlairi sobre ideologies i interessos i que asseguri un consens en les coses fonamentals a llarg termini. Posem-nos-hi!