La crisi del covid-19 no és la del 2008, ni és el Crac del 29
Segurament ens trobem davant d’una de les crisis econòmiques i financeres més greus de la història, i aquests dies és fàcil llegir moltes notícies que expliquen com evolucionarà l’economia, com es recuperarà quan hàgim controlat el covid-19 i com tornaran a créixer les empreses. Són notícies que extrapolen el que ha passat en la nostra història recent.
Malauradament, la facilitat amb què creiem poder explicar el passat ens fa pensar que el futur es pot predir. Com deia Nassim Taleb a Black swan : “La nostra tendència a creure’ns narracions del passat fa que ens resulti difícil acceptar els límits de la nostra capacitat predictiva”. El futur no es pot predir.
Llegint algunes notícies econòmiques sembla que la recuperació de l’economia a què es fa referència pugui explicar-se amb les recuperacions que s’han viscut anteriorment. Quines probabilitats hi havia, abans de saber l’existència del virus, de viure la pitjor crisi econòmica de la història durant aquest 2020? Segurament cap dels millors experts econòmics n’hauria encertat la resposta. Quina probabilitat hi ha que la recuperació econòmica es pugui predir a partir d’escenaris passats? Segurament cap.
Hem de prendre consciència que no ens trobem davant de cap escenari que hàgim conegut amb anterioritat i, per tant, no podem treure cap conclusió de com ens en sortirem. Podem creure que les mesures que s’estan adoptant seran suficients, però no ho sabem del cert.
Fem un petit repàs de les pitjors crisis de la història. Comencem per la de les tulipes a Holanda, el 1637; continuaríem amb la del pànic del 1797; la bombolla especulativa del 1819 en què els bancs van donar crèdits als agricultors per comprar terres i es va donar una gran especulació; la gran crisi del 1857 amb l’enfonsament de l’Ohio Life Insurance & Trust Company; la gran recessió del 1873 a causa de l’especulació del sector del ferrocarril; la crisi del 1907, quan els bancs de Nova York van retirar la liquiditat; el Crac del 29, derivat de l’especulació borsària; la crisi del petroli del 73; la crisi del tequila del 1994, que va col·lapsar l’economia mexicana i contagiar altres països; la de les puntcom el 2000; o la crisi de les subprime el 2008, de la qual tot just ara ens acabàvem de recuperar.
Totes aquestes crisis tenien diversos denominadors comuns: l’especulació, la por, la falta de liquiditat i la falta de confiança en el sistema financer. Certament la història és cíclica, i en el llistat que hem repassat en tenim una mostra: és fascinant veure les similituds entre la crisi de les tulipes, que va convertir aquestes flors en quelcom especulatiu que tothom volia tenir -i per tant es creia que tenien un valor molt superior al que realment tenien, fins al punt que la gent les adquiria per sumes increïbles- i la crisi del 2000 de les puntcom, en què, en comptes de tulipes, el que tothom volia tenir eren accions d’empreses tecnològiques, que van acabar molt sobrevalorades.
Però no hi ha cap crisi, els darrers cinc segles, que hagi estat ocasionada per motius sanitaris, que hagi començat d’una manera tan dràstica, sense cap desequilibri econòmic com a detonant, i amb un impacte tan global, i això que tot just ara fa poc més d’un mes que acaba de començar. Com ens en sortirem? És una incògnita impossible de predir. És moment d’invertir? Malauradament la veritat és que ningú ho sap.
Com deia el premi Nobel d’economia Daniel Kahneman: “La il·lusió que entenem el passat fomenta l’excés de confiança en la nostra capacitat per predir el futur”.
Els grans esdeveniments històrics i econòmics, per molt que ens costi assumir-ho, són deguts a l’atzar i, per tant, predir com serà la recuperació econòmica i encertar-la serà més una qüestió de sort que de capacitat d’anàlisi o de predicció.