Crisi d’autoritat
El principal termòmetre de la fortalesa d’un lideratge polític és el grau d’autoritat que transmet. I no parlo d’autoritarisme, parlo d’una manera d’exercir el poder que genera responsabilitat i confiança en la ciutadania i respecte per part dels interlocutors. Quan l’autoritat decau, comença el compte enrere. I la crisi amb Algèria confirma els símptomes de la fragilitat de Pedro Sánchez.
El president espanyol va parlar amb l’algerià deu dies abans de la seva claudicació davant del Marroc i no li va donar cap indicació del canvi estratègic que tramava. De manera que els governants algerians, com tots els ciutadans, es van assabentar del gir de la política espanyola respecte al Sàhara Occidental quan Rabat, en una patètica delegació de funcions del govern espanyol, el va anunciar en vigílies de la servil visita de Sánchez a Mohammed VI. Sánchez defugia la legalitat internacional a canvi d’un grapat de promeses en matèria de fronteres i immigració que estaran sempre en funció dels capricis i dels interessos de Rabat. ¿Inconsciència o inseguretat? Davant d’operacions irracionals com aquesta es multipliquen les teories conspiratives: per a qui treballa Sánchez? Generalment aquestes especulacions no aporten coneixement, només serveixen per dissimular la inconsciència.
Són molts els senyals inquietants de la inseguretat del president. Dos exemples: el govern i Catalunya. Sánchez havia aconseguit un actiu molt estimable: una coalició i una majoria parlamentària amb grups d’esquerra que venien dels espais perifèrics del sistema i que s’han incorporat amb respecte a la legalitat i a la cultura de govern. Ara creixen els símptomes de la dificultat de mantenir la cohesió i la consistència del projecte. I després que el PP, fent honor a la trista singularitat que el caracteritza –traslladar a la justícia tot allò que és incapaç de fer per la via política–, renunciés a afrontar políticament la qüestió catalana, Sánchez, obrint la via de la negociació, semblava tornar les coses al bon camí; però la seva pròpia debilitat fa que els mesos passin i res es concreti.
Té atreviment per fer les promeses, però no se sent amb l’autoritat imprescindible per córrer el risc de fer-les efectives. I l’autoritat que es basa en la paraula donada decau quan les concrecions no arriben. Els senyals de final de camí s’acumulen.
