BarcelonaHavia de passar i ho sabien tots els membres del Govern i els líders dels dos partits. Han aconseguit endarrerir un any la crisi, però ja no es pot amagar més que ERC i JxCat no tenen una visió comuna dels èxits i dels errors propis del 2017, tampoc del grau de les fortaleses de l’1-O, ni comparteixen estratègies ni mètodes per arribar a uns objectius en teoria compartits.
El cessament del vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, porta la coalició a la trencadissa i a una catarsi dins de Junts, on les diferents sensibilitats representen posicions irreconciliables sobre la utilitat de ser al Govern.
És el moment de la claredat interna. La majoria parlamentària sobiranista no existeix i cada espectacle dels socis allunya més la imatge de seriositat del moviment. Potser els ciutadans sobiranistes no canviaran el seu vot, però se’ls està expulsant a còpia de decepció i vergonya aliena. El sacrifici humà, admirable, és contraproduent si no permet la renovació i una nova racionalitat que no estigui condicionada pel trauma personal. Una nova etapa necessita nous actors i menys ressentiment.
Avui la coalició està moribunda i difícilment 72 hores la revifaran amb el “sentit de transcendència” que Jordi Turull i Laura Borràs demanen a Aragonès. Junts no ha donat detalls de la negociació que esgotarà, però sí que ha deixat clar que la militància serà qui decideixi si continuen al Govern. La situació no és de crisi, és de catarsi.
