Els crims subsidiaris de la UE a la Mediterrània
Fa uns dies, Dinamarca comunicava a un centenar de refugiats sirians que havien de tornar al seu país perquè ja és segur. Obligar-los a tornar a una Síria en guerra, en ruïnes i sota una dictadura que no oblida ni perdona sembla el penúltim gest d'inhumanitat europea, confirmació que els valors universals i les obligacions legals que un cop van sustentar la Unió i la van convertir en exemple de democràcies són ara un defecte a eliminar.
Els drets humans s'han convertit en una nosa i van camí de ser delicte, com demostra la campanya de criminalització contra les ONG. I amb la pandèmia només cal esperar que l'escassa discreció a l'hora de revertir polítiques humanistes desaparegui, ara que les prioritats s'han transformat i la salut occidental ho és tot.
Prenguem com a exemple Líbia, país fracturat per una guerra de deu anys, un estat fallit en mans de les milícies però interlocutor privilegiat d'Itàlia, i per extensió de la UE, en qui delegar la gestió migratòria tot i que no reuneix les mínimes condicions que defineixen un lloc segur ni un estat de dret. Abd Rahman al Milad, més conegut com Bija, és un dels caps mafiosos més coneguts i perillosos del país: se l'acusa de tràfic, de l'assassinat de persones, de contraban de petroli i de tràfic d'armes. Amb l'acord entre Itàlia i Líbia de 2017 mitjançant el qual Roma finança i equipa milícies disfressades de guardacostes per frenar l'arribada de persones a les seves costes retornant-les en calent a Líbia, Bija va ser promogut a responsable de la Guàrdia Costanera de Zawiya, un dels ports més actius per la seva proximitat a Lampedusa. També es va establir la creació de centres de migrants on les violacions, les tortures i l'extorsió són constants. El seu ascens es va produir malgrat l'exhaustiva documentació que el vincula a les Brigades Suhada al Nasr, que controlen el complex petrolier de Zawiya així com un centre de detenció de migrants conegut pels abusos contra els seus residents: les dones arribaven a ser venudes com a esclaves sexuals.
Bija és sospitós d'enfonsar a trets embarcacions que refusaven pagar-li una comissió per travessar el Mediterrani, segons va documentar el Consell de Seguretat de l'ONU el juny del 2017. El ministre de Defensa italià havia advertit un mes abans que Bija "controla el contraban des de Trípoli fins a la frontera amb Tunísia des del 2015 ", la qual cosa no va impedir que fos un interlocutor en les discussions sobre el tractat signat entre Roma i Trípoli per "combatre la immigració il·legal i el tràfic humà" que tan bé coneix. Les converses afavorides per l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) es van mantenir al camp de refugiats de Cara di Mineo, a Sicília, on alguns refugiats el van reconèixer i cridaven "màfia líbia" al seu pas. Bija, que va ser acreditat com a responsable del ministeri de l'Interior libi per assistir a la reunió, va sol·licitar fons per frenar les sortides de migrants, segons l'OIM, que va lamentar haver-lo convidat. L'ONU el va incloure a la llista negra com un dels explotadors de migrants més brutals. La cooperació de l'OIM amb ell va acabar en aquell moment.
La seva falta d'escrúpols i la seva impunitat el van portar a deixar-se gravar mentre robava els motors de les barcasses que interceptava. Buscat per la Interpol, va acabar sent arrestat a l'octubre a Líbia, però la setmana passada va ser absolt per la Fiscalia local i va tornar a la localitat de Zawiya amb gran fanfàrria. Bija ha estat ascendit, després de ser posat en llibertat, a major de la força costanera de la qual se serveix per extorsionar i assassinar immigrants, el que perpetuarà els seus crims, i les autoritats europees ho saben. La filtració de 30.000 pàgines de transcripcions de comunicacions de la guàrdia costanera líbia, recopilades per fiscals italians, revelen que Roma és conscient d'una incompetència manifesta per part de la seva contrapart àrab a l'hora de rescatar embarcacions en perill, i també de la seva indiferència cap a les lleis internacionals.
El document s'inclou en la investigació de la Fiscalia siciliana sobre la presumpta complicitat entre les ONG i les màfies de persones, però en lloc d'embrutar els humanitaris demostra la indiferència líbia cap als naufragis. En una de les converses transcrites, un coronel de la guàrdia costanera líbia es nega, avisat pels italians, a assistir 10 embarcacions en perill perquè era el seu "dia lliure". Aquell mateix cap de setmana, l'OIM va informar de l'ofegament d'almenys 126 persones.
No és una sorpresa a la UE, conscient d'haver venut la seva política migratòria als agents que promouen o, en el millor dels casos, ignoren les morts al mar. En un informe classificat dels responsables de l'operació Sofia citat per The Guardian, s'hi pot llegir que "la comunicació de la guàrdia costanera líbia segueix sense ser d'un nivell acceptable" i que "la falta d'informació de la sala d'operacions conjuntes segueix sent un problema". L'informe destacava "una situació d'infraestructura crítica (sistemes de comunicació limitats, subministrament d'energia, telèfons i ordinadors personals)" i deia que la situació estava "a més negativament condicionada per una presència limitada de personal amb coneixements insuficients de l'idioma (anglès)".
A Open Arms, la notícia no sorprèn. Els avisos a Líbia mai tenen resposta, excepte en casos puntuals en què les autoritats europees els ordenen actuar. Durant la missió 82 es va poder documentar una devolució en calent ordenada pel govern de Malta, tot i saber el que espera als nàufrags al seu retorn a Líbia.
Lluny de ser una solució, la guàrdia costanera líbia és un problema per a la migració. Itàlia, i per extensió Europa, prefereix pagar a altres perquè matin, per activa o per passiva, potencials demandants d'asil abans d'articular una política migratòria fidel als drets humans i a les seves obligacions internacionals. Precisament per això hauria de respondre pels crims encarregats als seus mercenaris.
Mónica García Prieto és periodista