‘Crims’: massa truculència i poca sensibilitat
Crims s’ha convertit en el programa de més èxit de TV3. És addictiu sobretot perquè el llenguatge visual i narratiu atrapa l’espectador a través dels instints més primaris: la morbositat i la por. La ràbia, la venjança, la gelosia, la crueltat, la maldat i la cobdícia són els fils que mouen les històries de foscor de Carles Porta, que tenen un poder gairebé hipnòtic. La prova és el 20% de quota de pantalla i el mig milió d’espectadors que s’han mantingut fidels al programa cada setmana.
A la primera temporada, l’acumulació de dones assassinades generava una saturació de violència masclista molt descontextualitzada i convertida en espectacle. A la segona, s’ha compensat aquest biaix forçant que molts casos tinguin dones com a assassines. Bona part dels investigadors que s’han convertit en col·laboradors recurrents s’han anat trobant més còmodes amb el relat davant de les càmeres, s’han empeltat de l’estratègia narrativa del programa i el discurs ha esdevingut més apassionat. S’ha diluït aquella dimensió inicial més freda i pedagògica sobre com actuen els cossos policials per abocar-se de ple al suspens. Hi ha hagut històries, com la del cas dels Piris, en què l’assassina era també víctima: l’Engracia. Va matar el seu violador per esperit de venjança. En aquella història vam patir perquè, tot i ser la culpable, l’Engracia era un dona en un context d’impotència i soledat. Li van fallar la sanitat pública i la justícia. I a sobre el programa exposava obertament la seva foto i el seu historial mèdic, donant detalls de les greus seqüeles físiques que li va provocar la violació. Tot i ser una assassina, ¿aquella dona mereixia que la televisió es fes ressò de detalls tan íntims del seu propi cos que ningú voldria veure exposats en un mitjà de comunicació? Aquest dilluns, a la primera part d’El crim de la nit de Carnestoltes, mostrava el patiment familiar però, sobretot, la impunitat d’un assassí i violador, amb una manca de context que permetia jugar amb la intriga narrativa.
L’acumulació de truculència narrativa potser ens hauria de fer plantejar si en una televisió pública el true crime no hauria de tenir una perspectiva més social. Hi ha produccions que han demostrat que això és possible. A la popular Ted Bundy: falling for a killer d’Amazon Prime Video (dirigida i produïda, per cert, per dues dones), el famós assassí en sèrie queda retratat d’una manera més realista i argumentada, en comptes de fer-ho des de la fascinació pel criminal. L’eix principal són les víctimes. S’hi dibuixa un context polític, social, cultural i mediàtic que explica com l’entorn influeix en la construcció de la violència. La sèrie, sense perdre un gram d’intriga, ofereix un enfocament periodístic que té en compte la sensibilitat, l’ètica i el sentit de la justícia. Potser aquest és, segurament, el nou repte que ha d’assumir Crims per marcar les diferències. Explorar més enllà dels cànons tan comercials per trobar enfocaments i formes de narració que demostrin una sensibilitat social que justifiqui l’emissió del programa en una tele pública.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió