Crims, condemnes, expiacions
Comencem per fixar posicions: ningú, per molt que s’hi esforci, no trobarà en cap fonoteca, videoteca, hemeroteca ni biblioteca una frase meva que justifiqui, disculpi o minimitzi els atemptats comesos per ETA després de la fi del franquisme. Tampoc no he participat mai de l’embadaliment d’una part del nacionalisme català envers el món abertzale, ni he tingut el senyor Arnaldo Otegi entronitzat en cap altar, per més que l’acarnissament repressiu de l’Estat contra ell em semblés escandalós. També li ho semblà al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Des d’aquesta perspectiva, les paraules del coordinador d’EH Bildu, l’altre dilluns, lamentant el dolor causat per ETA i afirmant que aquell patiment no s’hauria d’haver produït les trobo un pas positiu i estimable, tot i que massa curt. I entenc que, des d’una ètica rigorosa, des d’un pacifisme gandhià (ni el PNB ni el PSOE són pacifistes gandhians, sinó partits amb interessos) se li pugui exigir més. Allò que em resulta inaudit, extemporani i esperpèntic és que qui exigeixi al dirigent abertzale condemnes i expiacions sense fi sigui la triple dreta espanyola. Vaja, el PP i Vox, perquè Ciutadans ja s’agafa a un clau roent.
Com saben, tot just Otegi havia acabat la seva compareixença al donostiarra Palau d’Aiete que els verds d’Abascal i els blaus de Casado van reaccionar en tromba. Agafo, però, com a referència el que va dir Cuca Gamarra, portaveu parlamentària del PP al Congrés: els mots d’Otegi són pura hipocresia i estan mancats de valor moral “mientras no terminen los homenajes a etarras. [...] Lo que tiene que hacer es condenar a ETA, cosa que no hace, y ayudar a esclarecer los más de 300 asesinatos que todavía estan sin esclarecer”.
Serien unes demandes plausibles i enraonades en boca de qualsevol... excepte del PP espanyol i dels seus “germans separats” de Vox. ¿Com poden exigir la condemna pòstuma d’ETA aquells que s’han negat sempre a una condemna inequívoca del franquisme i, en el cas de Vox, fins i tot el reivindiquen, perquè uns i altres en són hereus biològics o morals? ETA va ser una banda criminal que perpetrà més de 800 assassinats. El franquisme va ser un règim criminal responsable, al llarg de 39 anys, de quantitats immenses de sofriment i humiliació infligits a milions de persones; una dictadura que, després de la Guerra Civil, va ordenar encara més de 50.000 afusellaments... ¿I no mereix una condemna tant o més rotunda que la que mereix ETA?
El PP i els seus corifeus s’indignen que, als pobles de residència, hom festegi els presos etarres alliberats per compliment de la pena. Al mateix temps, ells legitimen –i, quan governen, subvencionen– la Fundación Francisco Franco, que és una mena d’ongi etorri gegantí i permanent en honor del responsable últim de centenars de milers de morts, torturats, espoliats, segrestats de manera pseudolegal, etcètera. I, als municipis que governen, s’han resistit aferrissadament a eliminar del nomenclàtor carrers dedicats a homenatjar generals colpistes, feixistes de ploma o de pistola i antidemòcrates de tota mena.
La senyora Gamarra també va reclamar que Otegi contribueixi a resoldre els tres centenars d’assassinats d’ETA dels quals no s’ha pogut determinar l’autoria. És una exigència tan legítima com poc realista –per això la fa, perquè sap que és impossible de complir–, però sorprenent en boca d’un partit que ha bloquejat sistemàticament la recerca dels més de cent mil desapareguts de la Guerra Civil i la primera postguerra; del partit que, amb Mariano Rajoy a la Moncloa, anul·là la llei de memòria històrica del 2007 per la via de no atribuir-li cap dotació pressupostària i, per tant, paralitzà la recerca de fosses, la identificació mitjançant l’ADN de les restes humanes trobades i qualsevol altre mecanisme de reparació simbòlica en favor dels damnificats per la dictadura franquista.
Finalment, l’exalcaldessa de Logronyo també demanà que els crims d’ETA no prescriguin. Desconec la dimensió jurídica de l’assumpte; tanmateix, resulta curiós que els crims d’ETA hagin de ser imprescriptibles i en canvi els del franquisme siguin injutjables. Sí, gràcies a la llei d’amnistia del 1977, però, sobretot, a causa del fet que, dins l’ampli espai de la dreta político-mediàtico-judicial, ningú sembla creure que quatre dècades de dictadura generessin cap responsabilitat personal per la qual s’hagin de retre comptes. Vegin el cas de Rodolfo Martín Villa: no tan sols pensa que no el pot jutjar ningú, i que no ha de demanar perdó per res, sinó que té els bemolls de demandar l’Ajuntament de Barcelona per haver-li retirat, en una votació democràtica, la Medalla d’Or de la Ciutat. És la desimboltura de saber-se impunes.
Sempre que intenten passar el rasclet mediàtic i electoral al tema d’ETA (tant a Altsasu com ara amb Otegi), les dretes hispano-espanyoles invoquen el dret de les víctimes d’aquell terrorisme a tenir “dignidad, memoria, justicia y verdad”. ¿I les infinitament més nombroses víctimes dels estralls del franquisme no en són mereixedores, de dignitat, memòria, justícia i veritat?