La criminalització de l’ecocidi

Ara que les inundacions, els incendis forestals, les temperatures rècord i les malalties zoonòtiques fan que la crisi climàtica i ecològica sigui impossible d’ignorar, pot ser que cada vegada el món estigui més a prop de coincidir que el maltractament del medi ambient és més que una simple qüestió d’acords de bona voluntat. Pot suposar un delicte internacional.

L'última vegada que es va afegir un nou delicte al dret internacional va ser després de la Segona Guerra Mundial. Als crims de guerra i crims contra la pau (“guerra d’agressió”) ja existents als estatuts de Nuremberg i Tòquio, s’hi van afegir els crims contra la humanitat, consagrant la idea que existeixen certs actes tan flagrants que, independentment de quina sigui la seva víctima immediata, ens afecten a tots. Poc després, el 1948, es va definir en un nou tractat un crim específicament contra la humanitat: el genocidi.

És possible que, avui, siguem testimonis d’un moment equivalent en la nostra relació amb l’entorn. El mes passat, un grup independent d’advocats d’arreu del món va publicar l’esborrany d’un projecte que defineix el delicte d'"ecocidi”, amb la proposta d’incloure’l a l’Estatut del Tribunal Penal Internacional (TPI). Els paral·lelismes són clars: adoptar l’ecocidi com a crim internacional és reconèixer que danyar greument el medi ambient és un delicte contra tots nosaltres, i que ja no podem deixar-lo en mans dels estats individuals.

El grup, convocat per la Fundació Stop Ecocide, de la qual formem part, va definir el delicte de la següent manera: qualsevol acte comès de manera il·lícita o arbitrària sabent que hi ha una gran probabilitat de causar danys greus, estesos o de llarga durada al medi ambient.

Cal que se superin dos llindars perquè els fets constitueixin delicte. En primer lloc, ha d’haver-hi una probabilitat considerable de danys greus (extensos o duradors) al medi ambient. La gravetat és condició necessària en totes les circumstàncies i els danys han de ser extensos (que vagin més enllà d’una àrea geogràfica limitada, que traspassin les fronteres estatals o que afectin un ecosistema sencer o un gran nombre de persones) o duradors (irreversibles o irremeiables quant a la recuperació natural en un període de temps raonable). Això cobriria situacions com la contaminació tòxica d’un nucli de població (afecta moltes persones en una àrea geogràfica relativament limitada) o la destrucció d’un ecosistema marí (on l’afectació quant a la mida potser és petita, però la pèrdua és per sempre).

El segon llindar exigeix que el dany sigui “il·legal o arbitrari”. En circumstàncies ideals, el medi ambient hauria d’estar protegit de manera adequada per les lleis nacionals, i les violacions de summa gravetat serien delictes internacionals. D’això és del que s’ocupa el terme il·legal. Però les lleis nacionals no són iguals a tot arreu i el dret mediambiental internacional conté poques prohibicions explícites. A més, hi ha alguns actes legalment permesos que perjudiquen el medi ambient però socialment agraden: penseu, per exemple, en els projectes d’habitatge, transport o infraestructura que es necessiten implementar desesperadament. En aquests casos, el dret mediambiental internacional estableix principis en relació amb els quals els estats haurien de comportar-se -sobretot el de desenvolupament sostenible-. En aquest sentit, el terme arbitrari en la definició d’ecocidi té un propòsit similar, perquè es refereix als actes legalment permesos que són imprudents i temeraris a causa del nivell desproporcionat de dany probable que suposen.

Perquè l’ecocidi sigui reconegut com a crim internacional al costat del genocidi, els crims contra la humanitat, els crims de guerra i d’agressió, es necessita el suport d’almenys dos terços dels estats membres del TPI -actualment són 123-. Un cop aconseguit això, esdevindrà efectiu per a cada estat que ho ratifiqui. Les persones amb càrrecs de responsabilitat les accions de les quals entrin dins la definició seran processades pel TPI o per qualsevol tribunal nacional amb jurisdicció, i condemnades a presó en cas de ser considerades culpables. Això suposa un gran canvi en l’statu quo, en què molts dels pitjors casos de destrucció ambiental massiva estan exempts de sancions penals, tant en l'àmbit internacional com, en alguns casos també, nacional. En la majoria de jurisdiccions, les persones o empreses només s’enfronten a sancions econòmiques.

En comparació amb el genocidi o els crims de guerra, la criminalització de l’ecocidi pot tenir un efecte dissuasiu més gran, al tractar-se majoritàriament d’un delicte corporatiu. Com que el valor d’una empresa depèn sobretot de la seva reputació i de la confiança dels inversors, els directius tindrien molt a perdre si es trobessin a la mateixa bancada que un criminal de guerra (el TPI jutja el delinqüent individual, no la corporació en conjunt). Fins i tot el risc que pugui semblar que s'ha comès un delicte internacional pot portar els directors de les empreses a adoptar mètodes d’operació més segurs i sostenibles. El que s’espera és que, amb la simple possibilitat que hi hagi una legislació, l’efecte dissuasori faci efecte molt abans que la mateixa llei.

Per descomptat, hi haurà reptes als quals caldrà enfrontar-se. El TPI ja navega en aigües mogudes, i el que ha passat a França demostra que les lleis nacionals contra l’ecocidi poden ser problemàtiques (la recentment aprovada llei del clima i resiliència del 2021 inclou un molt criticat debilitament del terme).

Però es pot i és necessari obtenir un ampli suport internacional a la criminalització de l’ecocidi. Diversos governs, entre els quals els de Vanuatu, les Maldives, França, Bèlgica, Finlàndia, Espanya, el Canadà i Luxemburg, ja han manifestat el seu interès en el tema. I s’han presentat mocions parlamentàries o projectes de llei sobre aquesta qüestió en diversos països, com ara Bèlgica, Portugal, el Brasil, França, Bolívia, Bangladesh, el Regne Unit i Xile. No s’ha d’esperar que hi hagi una catàstrofe per aturar el crim internacional de la nostra era.

Aquest article ha estat escrit juntament amb Jojo Mehta, cofundadora i directora de Stop Ecocide International, i Richard Rogers, director del Climate Counsel

Copyright Project Syndicate