Vladímir Putin ha jugat amb foc a l’est d’Ucraïna. Ha mobilitzat els pitjors elements que es podien trobar a la regió. Ha reclutat mafiosos, lladres, violadors, exconvictes i criminals, i els ha convertit en una força paramilitar. Ha permès que els comandants d’aquests grups separatistes, expressament nomenats, perseguissin o assassinessin intel·lectuals, periodistes i altres autoritats morals de les ciutats de Donetsk i Lugansk. Ha contemplat com un exèrcit de delinqüents amarats de vodka destruïa i assaltava edificis públics, hospitals, escoles i oficines municipals d’un país que, segons vol fer creure, intenta alliberar. Ha permès que es produís una veritable guerra entre bandes, sense preocupar-se de si perdia el control sobre les forces que ell mateix havia desfermat, amb bàndols enemics enfrontats l’un amb l’altre i construint els seus propis feus enmig d’una anarquia creixent. I, el més preocupant de tot: en aquest submón sense cap mena d’ordre ni estructura, amb aquests brètols indisciplinats que només coneixen la llei de la selva, que formen aquest nou tipus de forces de combat i que no saben gairebé res de la guerra, i encara menys de les lleis de la guerra..., en un panorama tan bigarrat com aquest, Putin, el president rus, va proporcionar a uns soldats inexperts un arsenal terrorífic que no coneixien, i amb el qual han estat jugant com nens amb una capsa de petards.
Ja sabíem que Rússia subministrava grans quantitats d’armament als separatistes i que els entrenava per utilitzar el sistema de míssils terra-aire SA-11, el tipus de míssils que suposadament es van utilitzar per abatre l’avió de Malaysia Airlines. Ens podem imaginar tota la banda, victoriosa, celebrant la nova joguina, disparant com si fos un joc... Només que aquesta joguina pot impactar en objectius que volen a 10.000 metres d’altitud.
També ens podem imaginar els oficials de l’exèrcit rus, que havien rebut ordres del Kremlin (no tan secretes) de vigilar els míssils i l’ús que en feien les tropes d’artilleria, formades per soldats aficionats que provaven d’abatre avions militars ucraïnesos. Aquests oficials, presos pel pànic, es devien sentir del tot sobrepassats pels esdeveniments que es van produir. Fins i tot ens podem imaginar la seva consternació quan Ígor Strelkov, l’autoproclamat ministre de Defensa de la república de Donetsk, s’atribuïa l’autoria dels fets i presumia d’haver abatut una aeronau de les forces aèries ucraïneses (que, finalment, va resultar que era el vol MH17). Sabem què va passar.
Sigui quin sigui el resultat de les investigacions (unes investigacions que han esdevingut gairebé impossibles per culpa d’aquests mercenaris sense lleis ni de principis de cap mena, que han horroritzat el món abandonant els cossos de les víctimes en camps i vagons frigorífics de trens atrotinats, que han aprofitat els seus quinze minuts de fama per queixar-se davant de les càmeres d’arreu del món que aquelles 298 ànimes perdudes havien tingut el mal gust d’“aterrar” a sobre de les cases de la gent o dels dipòsits que utilitzen per abastir-se d’aigua, que van robar les caixes negres de l’avió i van planejar el trasllat a Rússia de possibles restes comprometedores del fuselatge, i que mentrestant robaven els objectes de valor dels cossos de les víctimes), el que és innegable és la matança que s’hi ha produït, un crim de guerra, un atac a Ucraïna, Holanda i Malàisia, tot alhora.
Per tots aquests motius, es feia difícil no donar la raó al president d’Ucraïna, Petró Poroixenko, quan va demanar a la comunitat internacional que qualifiqués les “repúbliques populars” de Donetsk i Lugansk d’organitzacions terroristes. Val la pena destacar que, des que es va estavellar l’avió, Poroixenko ha demostrat el mateix capteniment i la mateixa dignitat i autoritat que va exhibir durant la campanya electoral.
També es fa difícil no donar-li la raó quan, hores després de la tragèdia, es va adreçar al president de França, François Hollande, i, parlant-li d’una manera totalment serena i sense cap rastre d’odi a la veu, li va recordar que el coronel Muammar al-Gaddafi va ser inclòs a la llista negra de la comunitat internacional per la seva suposada participació en un fet similar: l’atemptat a l’avió comercial 103 de la companyia Panam en un vol sobre Lockerbie (Escòcia), el desembre del 1988.
Davant d’aquest nou Lockerbie, nosaltres, des d’Occident, ¿ens limitarem simplement a suplicar a Putin que proporcioni un accés “lliure i total” al lloc de l’accident i que ofereixi una “cooperació absoluta” a l’hora de recuperar les restes? ¿Que no tenim l’obligació moral de treure unes conclusions lògiques d’un crim que, a causa d’unes polítiques incendiàries i irresponsables, totalment indignes del president d’una gran potència, fan de Putin l’únic responsable?
En aquestes circumstàncies (sense que Putin s’hagi compromès encara a retirar-se d’Ucraïna, i encara menys de Crimea), ¿com pot ser que França justifiqui moralment el seu pla per entregar a Rússia dos vaixells de guerra de classe Mistral, que actualment s’estan acabant d’enllestir al port de Saint-Nazaire? ¿Els volem convertir en les joies de la corona de la flota russa a Sebastopol o potser a Odessa?
Veure com la Unió Europea adopta una actitud tan pusil·lànime resulta molt descoratjador. França s’aferra a uns contractes armamentístics que se suposa que han de salvar els llocs de treball de les drassanes marítimes. Alemanya, que constitueix un hub d’operacions d’aprovisionament per al gegant energètic Gazprom, està petrificada davant la possibilitat de perdre la seva posició estratègica. D’altra banda, malgrat les últimes declaracions del primer ministre David Cameron, és possible que el Regne Unit encara no estigui preparat per desprendre’s de l’enorme quantitat de diners que els oligarques russos aporten a la City, el districte financer de Londres, dels quals han arribat a dependre.
A Europa, d’això se’n diu l’esperit de Munic, és a dir, contemporitzar. I és una desgràcia.