"Crim passional"? Violència de gènere!
Un matí fred d'octubre, el Colin Canham i la seva dona, la Sara Emerick, van ser trobats morts en el que semblava un assassinat i un suïcidi. A ell el van trobar estirat prop d'una arma de foc fora de la casa on vivien. Ella era a dins. Un detectiu em va dir que tot apuntava que el Colin havia comès un "crim passional", un terme legal que implica manca de premeditació, un acte suposadament nascut per amor o devoció.
Ens vam conèixer quan teníem poc més de vint anys. Tot i que formàvem part del mateix grup d'amics, no érem especialment íntims. Tot i així, sabia que era un amic lleial, sociable i generós. Ajudava els amics a fer mudances i col·laborava amb la barbacoa a les celebracions, on, com la majoria de nosaltres, sovint bevia massa. També li agradava treballar amb fusta. Una vegada vaig organitzar una trobada en què em va suggerir que posés una motllura decorativa al sostre del meu pis i es va oferir a ajudar-me a comprar, tallar i enganxar les peces.
Tots vam acabar perdent el contacte abans dels 40 anys, però la notícia va ressuscitar vells vincles. Els que havien sigut més propers al Colin es van preguntar què li havia fet la distància de temps i van desitjar haver conegut les seves preocupacions recents. D'altres van compartir fotos d'ell en festes.
Que aparentment hagués matat la Sara –a la qual no vaig arribar a conèixer mai– no em semblava possible. Però en els últims anys, em va dir un detectiu, ella havia trucat a la policia diverses vegades des de la casa que compartien prop de la badia de Cape Cod, a Massachusetts. No hi va haver mai cap detenció.
Llavors em vaig adonar que els meus amics no es referien al que havia passat pel seu nom. Es notava tensió i ressentiment cap al Colin en el cercle de la Sara. Se sentien eufemismes sobre com havia acabat. Les converses no incloïen ni de bon tros un llenguatge que descrivís amb precisió el delicte que havia comès: "matar", "disparar", "violència domèstica" o ni tan sols "crim". Les paraules que s'utilitzaven deixaven entreveure una culpabilitat dubtosa.
És possible que els amics més propers del Colin, alguns dels quals també són bons amics meus, en volguessin mantenir uns records immaculats. L'horrible rotunditat del que tot indicava que havia fet feia difícil conciliar l'home amb l’acció.
Segons un informe del 2021 del Centre de Polítiques de Violència, les dones assassinades per un sol criminal als Estats Units tenen més probabilitats de morir a mans d'una parella romàntica actual o antiga que a mans d'un desconegut. Una enquesta feta per una línia telefònica directa de violència domèstica va constatar que el 40% de les supervivents de violència de gènere que no havien contactat amb la policia no estaven segures que el que els va passar fos un delicte. Els maltractadors sovint manipulen fins a convertir-se en essencials, i es construeixen una sòlida imatge de bons paios a través de la galanteria.
L'elecció de les paraules té un efecte profund en el que pensem de nosaltres mateixos i dels altres. Termes com crim passional poden implicar que la violència és una conseqüència de l'amor, i donar voltes al que és la violència ens pot fer dubtar que allò passarà o que tornarà a passar. El silenci reforça l’antiga assumpció que una víctima és, almenys en part, culpable del seu propi abús, que una mare hauria d'haver vist venir l'assassinat de la seva filla.
"Per què no marxaves?", va preguntar la presentadora de televisió Gayle King a la cantant FKA Twigs sobre la seva demanda per abusos contra el seu exnòvio, l’actor Shia LaBeouf. Ella, educadament, va respondre: "En realitat la pregunta hauria de ser per a l'agressor: «Per què retenies algú com a ostatge?»" Un veí va dir als periodistes que el Colin semblava molt orgullós de casa seva i de la seva família.
La persona que havíem conegut anys enrere no semblava violenta. Un amic va dir que tots dos mereixien el nostre dolor. Em vaig preguntar si l'amic temia que afrontar directament el que havia passat complicaria el dol més enllà del que podia assumir.
El que passa dins d'un matrimoni és privat, es diu. Però la violència de gènere és una epidèmia que té conseqüències socials de gran abast. Causa sensellarisme, està relacionada amb taxes de suïcidi més elevades i sol formar part del fons dels tirotejos massius. També té uns costos econòmics substancials (costos mèdics, justícia penal i molt més) que, en part, van a càrrec de fons governamentals. La pandèmia de covid ha empitjorat encara més les coses.
I llavors hi ha qüestions estructurals més grans que també van contribuir a la mort de la Sara, sobretot un sistema legal mal preparat per a les complexitats emocionals de la violència domèstica, i que no es pot abordar amb un llenguatge que tracti el problema com a indubtablement privat. Moltes víctimes tenen por de trucar a la policia: temen que en dubtin o les culpin. Les que truquen es penedeixen, sovint, d'haver-ho fet.
En un homenatge online, un amic va assenyalar que el 2020 la Sara va mostrar-se preocupada pel seu marit. Dos dies abans de ser assassinada, va trucar a la policia. El Colin estava borratxo i intentava entrar a casa, va dir. El detectiu em va dir que no buscava una ordre d'allunyament: volia divorciar-se’n. Cap paraula decorosa amaga el fet que li va arrabassar la vida abans que tingués l'oportunitat de marxar.
Copyright The New York Times
