Un crim de lesa humanitat (1963)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSEditorial publicat a La Vanguardia (23-XI-1963) l’endemà de l’assassinat de John F. Kennedy (Brookline, Massachusetts, 1917-Dallas, Texas, 1963), president dels Estats Units. Text —traducció pròpia— atribuïble al redactor en cap d’internacional Santiago Nadal Gaya (Lleida, 1909-Barcelona, 1974). El diari era dirigit llavors per Xavier de Echarri y Gamundi (Madrid, 1913-Barcelona, 1969). Dijous passat va fer seixanta anys de l’atemptat que va atordir el món.

El 14 d’abril del 1865, Abraham Lincoln, el gran president estatunidenc, va ser assassinat per un sudista fanàtic. Ahir, 22 de novembre del 1963, una mà criminal va tallar la vida d’un altre extraordinari cap d’estat nord-americà: John F. Kennedy. A Lincoln el va succeir en el càrrec Andrew Johnson. El vicepresident que reemplaça Kennedy té el mateix cognom. Sorprenent coincidència. La sobtada desaparició de Lincoln va tenir, tanmateix, un abast molt més limitat que el luctuós fet d’ahir. Els historiadors americans solen afirmar que el 14 d’abril del 1865 va canviar el rumb d’aquella nació. I és cert. Però el 22 de novembre del 1963 quedarà com una data transcendental en la història d’arreu del món. Perquè als Estats Units i a tots els estats de l’orbe afecta el delicte comès a Texas. Delicte gravíssim. Alguna cosa més, molt més, que un crim de lesa pàtria com va ser el de matar Lincoln: crim, ara, de lesa humanitat. El 20 de gener del 1961, quan John F. Kennedy —43 anys— va jurar el càrrec de president nord-americà, damunt les seves espatlles es va carregar una responsabilitat més pesada que la que suposa dirigir la política estatunidenca. Kennedy, des del primer moment, es va adonar que Déu li havia encomanat acomboiar els pobles lliures: els blancs, els grocs i els negres. I com a tal va actuar. Resoludament, valentament. Es podrà dissentir d’algunes decisions concretes de la Casa Blanca en aquests darrers anys. Però creiem que no és el cas posar en dubte la intrepidesa amb la qual el president afrontà les coses, donant sempre la cara. El valor i la resolució caracteritzen també el seu enfrontament amb els problemes interns. Era clar el seu capteniment en la qüestió racial, cosa que tots hem recordat quan ens ha arribat la trista notícia de l’atemptat. “No hem d’acceptar invitacions a jeure sobre un matalàs farcit de vaporoses aparences de pau, prosperitat i normalitat. Aquests temps són difícils i el futur no serà pas tou”, havia repetit Kennedy en diverses ocasions com a punt bàsic del seu programa. Els europeus trobàvem en aquell president americà trets comuns, quasi familiars per a nosaltres. La seva estada a Anglaterra havia deixat en ell una petjada profunda. Quan va preparar la campanya electoral i quan va entrar triomfador a la Casa Blanca, l’equip de col·laboradors íntims va estar format per destacats intel·lectuals que també devien molt a la universitat europea. Mai abans del 1961 no s’havia valorat tant a Nord-amèrica la funció política de la intel·ligència. Decisió i intel·ligència, o intel·ligència i decisió, només podien donar un resultat admirable. El prestigi en alça dels Estats Units i la distensió mundial d’aquest bienni són dades eloqüents. Una voluntat assassina ha aturat en sec aquest camí esperançat. Crim de lesa humanitat. Homes blancs, grocs i negres que desitgen la llibertat i un avenir millor, tots els homes de bona voluntat, agermanats en aquesta hora universal, participen d’un mateix dol profund. La Vanguardia expressa un sincer i pregon sentiment de condol al gran poble amic dels Estats Units i dedica un record commogut i respectuós a Jacqueline Kennedy, la companya fidel, valerosa i gentil del gran president assassinat.